S’acosten les eleccions europees i no sé si votar ni a qui. Per ara no pretenc aclarir-me ni prendre una decisió, només entendre quina pot ser la meva relació amb Europa i amb la Unió Europea. Europa i la Unió Europea no són el mateix. Potser és el primer que hauríem de recordar i pensar, per no caure en confusions històriques, polítiques i culturals.
La història comuna dels europeus és una història de guerra. En aquest sentit, Europa és guerra. I malgrat la pau interna, entre pocs estats, que ha instaurat la Unió Europea, Europa no ha deixat de fer la guerra. Abans, contra els perses, contra els turcs, contra els infidels, entre religions, sobre els colonitzats i entre els mateixos estats nació europeus. Ara Europa continua fent la guerra a les seves inestables fronteres, s’alia amb tropes internacionals, col·labora amb els poders econòmics supranacionals en la destrucció del benestar de la seva població més desafavorida, blinda les seves fronteres a la immigració desesperada i segueix enviant armament a conflictes d’arreu del món per alimentar la seva -la nostra- indústria i augmentar els seus -els nostres- PIB.
La idea comuna dels europeus és la universalitat. És una idea molt curiosa: d’arrel grega, d’alè cristià i de formulació racionalista, ha estat durament criticada pel seu imperialisme latent i per la seva violència cultural. La idea de veritat universal ha estat l’excusa per imposar un sol model de convivència (una sola religió, una sola ciència, un sol model polític i un sol estil de vida) al conjunt de la humanitat. Però la idea de veritat universal també té un altre sentit: no que hi hagi una sola veritat per a tots els homes, sinó que tots els homes tenen igual accés i capacitat per a la veritat. En aquest sentit, universalitat vol dir igualtat. La tensió entre l’imperialisme i la igualtat és la ferida oberta d’Europa, el camp de batalla del seu permanent estat de guerra.
Hi ha alguna cosa en la història i en la idea d’Europa que no té solució. La Unió Europea ha estat l’intent de construir una solució, una resolució i una reconciliació sota la unitat: unitat de mercat, unitat de moneda, unitat relativa de territoris, però ni unitat política ni unitat cultural. Europa és la unitat fallida, la comunitat impossible, el nosaltres que no pot ser un sol nosaltres ni una sola identitat. És l’espai polític i cultural que no pot ser ni en la unitat acabada ni en la separació absoluta: de nou, ferida oberta que ni cicatritza ni acaba d’escindir-se.
Fa unes setmanes es va celebrar a Madrid una trobada de pensadors i activistes europeus que es va titular El nuevo rapto de Europa. La Fundación Comunes ens hi convidava a pensar com anar més enllà del projecte ja esgotat de la Unió Europea nascuda després de la Segona Guerra Mundial i actualment raptada pel poder dictatorial de la troica. En aquestes jornades de treball, es van reunir les veus i les accions del que s’està fent des d’alguns moviments socials en termes de redefinició de la democràcia, de creació i defensa dels béns comuns, d’auditoria i desobediència al deute, de desenvolupament d’eines i tecnologia per a l’ús social i per una cultura crítica, lliure i oberta. La idea que en vaig treure i que hi vaig compartir és que la nostra Europa -si és que hi ha alguna Europa que en algun sentit pugui ser nostra -és l’Europa inacabada, l’Europa del que està per fer i l’Europa del que no cap entre els murs de cap identitat, de cap frontera ben vigilada, de cap moneda competitiva ni de cap institució unitària.
Quina és, doncs, l’Europa inacabada? No és cap idea abstracta, tot el contrari. És l’Europa de la igualtat. La igualtat sempre és concreta i diversa, per estrany que sembli dir-ho. És l’universal que no imposa un sol model sinó que es guia per un sol valor: la dignitat. Des d’aquí, els contorns d’Europa canvien: les fronteres es desdibuixen, les identitats es barregen, les institucions necessiten obrir-se i els nosaltres es teixeixen des de la solidaritat real dels que entenen que la vida és un problema comú. Un altre col·lectiu que fa molts anys que treballa, en aquest cas des de Sevilla, en la renovació dels imaginaris polítics, Zemos 98, convoca el seu proper festival, per a aquest abril, convidant a compartir “la necessitat de reconstruir el que significa Europa partint del reconeixement de la nostra vulnerabilitat compartida i la nostra interdependència com a éssers humans [...], la necessitat de reescriure Europa, de remesclar Europa, de remapejar Europa”. Jo hi afegiria: la millor Europa és la que no sabem on comença i on s’acaba, la que es fa desfent la seva pròpia temptació imperialista des de la convicció de la igualtat.
