Té les faccions impersonals d'aquells retrats que fèiem de nens amb un 6 i un 4. Una pell llisa insòlita a la seva edat. I és, potser, la falta de carisma el que li ha permès sobreviure al progressiu naufragi d'aquella Església catalana i progre que eclosionava fa 50 anys.
Concebut en l'esclat de la Guerra Civil, ha sigut de tarannà ultraconciliador. Té un discurs massa angèlic perquè arribi a ser signe de contradicció. I no acabes mai de tenir clar si la seva ingenuïtat és genuïna o una estudiada estratègia per no crear-se enemics.
La seva oposició a la Cope l'ha centrat en la pregària i ha encomanat a l'Esperit Sant el poc esperit cristià de certa cúria. Però les seves oracions han passat de llarg de Roma i, un per un, els pastors del ramat català semblen el ple d'una quiniela feta per l'Opus Dei.
Crescut a l'ombra de Jubany, i programat per ser catalanista, s'ha anat fent light a mesura que escalava posicions. Però la seva equidistància entre la Conferència Episcopal i el Fòrum Alsina, l'ha fet blanc de les ires dels puixants sectors fonamentalistes.
És cert, però, que no hauria pogut fer de paraigua a una involució sufocant sent més visceral i que, enfront de la carcúndia de bisbes tan glamurosos com Xavier Novell, ha tingut la decència de demanar respecte pels homosexuals i mantenir un mínim de complicitat amb l'esperit evangèlic del pare Manel.
