Acaba d'entrar en funcionament la cobertura mèdica a través de les noves borses d'assegurances previstes per la llei d'atenció sanitària assequible, a les quals s'han inscrit dos milions de nord-americans. Ara que l'anomenat mandat individual -que obliga la majoria de ciutadans a subscriure una assegurança mèdica- ja és una realitat, permeteu-me que comenci fent una confessió: l'Obamacare és horrible.
Vet aquí el vergonyós secret que molts progressistes no van voler dir en veu alta per por de seguir el joc als enemics del president, en un moment en què l'ideal d'una atenció sanitària universal necessitava el màxim suport possible. Per desgràcia, doncs, els seguidors demòcrates del president, en lloc de donar la culpa dels elevadíssims preus de l'atenció sanitària a empreses com Novartis -que fa pagar als malalts de leucèmia 90.000 euros a l'any pel fàrmac Gleevec- o als directius de les asseguradores mèdiques -com ara Stephen Hemsley, de UnitedHealth Group, que el 2009 va cobrar gairebé 102 milions de dòlars-, es van empassar el mite que el problema eren totes aquelles persones que volien quimioteràpia i colonoscòpies gratuïtes per pura diversió.
L'Obamacare ha començat malament per culpa d'una planificació matussera, una web molt mal feta, unes asseguradores que han apujat els preus i un president que va dir a la gent que podien mantenir la cobertura que ja tenien quan no tothom podia fer-ho. Crec, però, que aquest mal començament és conseqüència d'un greu pecat original: aquesta llei de reforma sanitària afavoreix el sector de les assegurances privades i ha estat aplicada per un president que en el fons sabia que el veritable camí era un model públic basat en l'extensió a tothom del Medicare (l'assistència mèdica per als més grans de 65 anys). Quan els crítics de dretes "denuncien" que abans del 2004 el president Obama donava suport a un sistema públic, diuen la veritat.
La idea d'això que ara anomenem Obamacare es va concebre a l'Heritage Foundation, un think tank conservador, i la va aplicar a Massachusetts Mitt Romney, aleshores governador d'aquest estat. El president ha agafat el Romneycare, un sistema dissenyat per mantenir intacte el sector de les assegurances privades, i s'ha limitat a millorar-ne algunes disposicions.
Fins al 2017 haurem injectat a les asseguradores més de 100.00 milions anuals de dòlars. Ja podeu comptar que faran servir part d'aquests diners per mirar de privatitzar el Medicare.
Per a moltes persones la paraula assequible que figura en el nom d'aquesta llei pot esdevenir una broma cruel. El pla d'assegurances més barat per a una parella de Hartford (Connecticut) de 60 anys que cobra 65.000 dòlars a l'any pujarà a 11.800 dòlars en primes anuals. I tindran una franquícia de 12.600 dòlars. Si tots dos es posen greument malalts, pot ser que hagin de pagar gairebé 25.000 dòlars en un sol any. (Abans de l'Obamacare podien subscriure una assegurança més barata però molt pitjor, possiblement amb un nombre il·limitat de despeses extres.)
I malgrat tot -seria injust per part meva no dir-ho- l'Obamacare és un regal del cel. La meva amiga Donna Smith, que als 52 anys es va veure obligada a anar a viure a casa de la seva filla perquè els problemes de salut la van portar a ella i al seu marit, el Larry, a la bancarrota, ara torna a tenir càncer. Com a mínim ara, mentre està en tractament, no ha de viure amb la por de perdre la cobertura mèdica i esdevenir inassegurable. Gràcies a l'Obamacare la seva prima s'ha reduït a la meitat: 456 dòlars mensuals.
Però als Estats Units encara no hem de cantar victòria; hem de partir del que tenim per aconseguir el que ens mereixem: una atenció sanitària universal de qualitat.
Els habitants dels estats de majoria republicana necessiten els beneficis derivats de l'ampliació del Medicaid (programa d'assistència sanitària per als que no poden pagar-la). Els governadors republicans es van acollir a les sentències del Tribunal Suprem que dictaminaven que aquesta ampliació era opcional per als estats, però tot i que aquesta política potser va semblar intel·ligent a curt termini, a llarg termini és una bestiesa: si aquests vint estats mantenen aquesta posició, amb el temps perdran cada any en total uns 20.000 milions de fons federals, uns diners que anirien a parar a hospitals i tractaments mèdics.
Als estats de majoria demòcrata hem de fer pressió a favor d'una opció pública en el mercat de les assegurances: un sistema sanitari gestionat pel govern estatal i no per una companyia privada. A Massachusetts, el senador James B. Eldridge lluita per aconseguir l'aprovació d'una llei per instaurar-ne un. Alguns comtats de Califòrnia també fan intents en aquest sentit. A Montana se'ls ha acudit una altra solució creativa. El governador, Brian Schweitzer, un demòcrata que acaba de complir dos mandats, ha instal·lat diversos centres de salut per atendre els funcionaris, sense copagaments ni franquícies. Els metges són assalariats pagats per l'estat de Montana; l'únic objectiu d'aquests professionals és la salut dels pacients. (Si això us sembla propi d'estats massa intervencionistes, hauríeu de saber que Google, Cisco i Pepsi fan exactament el mateix.)
Totes les mirades estan posades en els plans de l'estat de Vermont per instaurar un sistema públic que entraria en funcionament a partir del 2017. Si tira endavant, ho canviarà tot, perquè segurament molts estats seguiran aquest exemple i en faran les seves pròpies versions. I per aquest mateix motiu aviat entraran a Vermont riuades de diners de les companyies privades per enfonsar la iniciativa. Els legisladors que saltaran a l'arena per defensar-la necessitaran tot el suport que els puguem donar: si viviu a l'est del Mississipí, consulteu l'horari dels autobusos a Montpelier, la capital de Vermont.
Per tant, posem-nos ja en acció. Obama no arreglarà la llei que porta el seu nom. Això depèn de nosaltres.
