Opinió 27/09/2011

Laberints identitaris

i
Ferran Sáez
4 min
Laberints identitaris

"Eh er keazè máh propiamente umano, porke naze d'un zabè uniberzá kuya ahtitú'e kontemplazión reflehziba ehtá orientá azia la hundamentaziín intelehtuá'e tó zabè, prouziendo un orden partikulà'e konozimientoh ". Doncs sí, ni que sigui amb un petit esforç ho han endevinat: això que acaben de llegir és una vaga aproximació al concepte de filosofia. El que no està tan clar és en quina llengua està escrita la definició, oi? Segons els seus autors, es tracta de l' andaluh . Si en volen saber més poden anar a la seva pròpia viquipèdia: http://andalu.wikia.com/wiki/Portada. El castellà que es parla a Andalusia és realment una llengua? Jo crec que no. Certament, es tracta d'una forma dialectal tan digna com qualsevol altra que en alguns llocs resulta molt acusada. En cap cas, però, es pot considerar seriosament una llengua diferent del castellà, del qual deriva. La finalitat d'aquest article no és discutir aquesta obvietat filològica, sinó constatar fins a quin punt moltes decisions polítiques -no filològiques, ni literàries- són les que acaben fent i desfent les llengües i, amb elles, les identitats nacionals.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El fragment que encapçala aquest text, per exemple, podria ser utilitzat de diverses maneres, no sempre benintencionades. El puc esgrimir tant per ridiculitzar una determinada identitat com per posar de manifest els seus innegables trets diferencials. A partir d'aquí, podríem anar més lluny i tot. De fet, hom podria arribar a partir en dos la llengua espanyola, o si més no afeblir-la moltíssim, en cas de donar suport polític (i econòmic) a aquesta i altres iniciatives semblants. Només seria qüestió de determinació i, esclar, de calers. Vaig pensar en tot això després de veure a TV3 un magnífic 30 minuts referit a l'anomenat café para todos , el cèlebre nyap de la Transició espanyola que va servir per reuniformar l'Estat tot substituint la divisió administrativa provincial per l'autonòmica. El café para todos resultava inconcebible sense la reinvenció de determinades identitats sobrevingudes sobtadament. El caràcter mistificat d'aquestes identitats servia llavors per relativitzar, o fins i tot reduir a l'absurd, les identitats històriques reals. Però, i la llengua associada a aquestes identitats? Doncs s'inventa, i a córrer! Això és exactament el que va passar (i continua passant) amb el català tant al País Valencià com a les illes Balears, on ja es comença a parlar tranquil·lament del "formenterenc" i coses per l'estil.

Però no es facin il·lusions: la ficció és unilateral i està sota control del poder de debò, és a dir, de l'Estat. Si la declaració de la renda es pot omplir "en valencià", ¿per què no presentar-la també en andaluh , o en càntabre? Naturalment, la pregunta és retòrica. Això no passarà mai perquè la missió prioritària d'un estat és combatre el segon principi de la termodinàmica o entropia tot mantenint-se igual a si mateix, conservant-se, "perseverant en el seu ésser", segons la fórmula de Baruch de Spinoza. Com? Obviant sense complexos, per exemple, que el dialecte castellà que es parla a Cadis i el que es parla a Àvila estan mil vegades més allunyats -sintàcticament, fonèticament, etc.- que el català del Principat i el que es parla al País Valencià. És una mera qüestió de poder polític, això. Parlant de tot plegat, no em puc estar de recomanar-los un dels millors estudis filològics que s'han publicat en aquest país en l'últim quart de segle: La il·lusió occitana , d'August Rafanell. Llibre impressionant en la seva erudició, fascinador, que explica com una decisió política pot influir en la naturalesa d'una llengua i, alhora, com aquesta pot arribar a generar (o, si més no, a fantasiejar) projectes polítics que d'una altra manera no haurien existit.

No seria cap extravagància que, atesa la història d'Andalusia, algú passés a transcriure el fragment que hem reproduït al començament de l'article en caràcters àrabs. Sense anar gaire lluny, es conserven documents de català aljamiat (català medieval transcrit emprant l'alfabet hebreu o l'àrab). Què passaria, llavors? Doncs el mateix que va passar entre el croat i el serbi, per exemple: una mateixa llengua que, com la deriva continental descrita per Wegener, allunya sense remei els dos registres. Conclusió: mai no hi ha res d'innocent en tot això de potinejar el sistema operatiu de les llengües; ni tampoc hi ha res de neutral en el fet d'intervenir o deixar d'intervenir en la seva evolució espontània o natural. La famosa interlocutòria sobre l'ús del català com a llengua vehicular a l'escola, que ara ja reposa entre molts parèntesis, mostra fins a quin punt habitem laberints identitaris en què resulta tan difícil trobar la sortida com recordar on era l'entrada.

Hem acabat donant per segur que la ben o mal anomenada "normalització lingüística" és una eina intervencionista, mentre que les decisions (o la manca premeditada i calculadíssima de decisions) que es prenen des d'altres instàncies no representen cap forma d'intervenció. Es tracta -diuen- d'una cosa neutral, innòcua i, per damunt de tot, desvinculada de qualsevol indici de nacionalisme. Perfecte, doncs: vull llibres de text en andaluh , prospectes farmacèutics en saragossà i declaracions de la renda en codi morse. I que ningú rigui, o l'acuso de vulnerar els meus drets individuals!

stats