L’altar del nihilisme

Escric aquest article al xiringuito Calima de la platja d’Ocata. Si fos rus, hauria triat una cabana a Sibèria, en ple hivern. Hi ha nihilismes de quaranta graus sota zero i nihilismes primaverals. Al Calima m’acompanya una estàtua sedent de Buda, just a la meva esquerra. Cadascú és nihilista com pot, i aquí, a la Mediterrània, el nihilisme és un gènere literari. A la Viena d’Elisabet de Baviera el nihilisme era el nom del cavall de l’emperadriu. Quan es cansava de llegir Schopenhauer, Sissí o bé pujava damunt de Nihilismus o bé se n’anava amb la seva anorèxia a Corfú. Es diu que, quan el 10 de setembre del 1898 Luigi Lucheni li va clavar l’estilet que la portaria a la mort, davant del Beau Rivage de Ginebra, ella li va preguntar, buscant sentit al seu acte: “Per què em mates si sóc dels vostres?” Lucheni va ser condemnat a cadena perpètua, tot i que ell va reclamar insistentment la guillotina. Com a protesta, es va penjar a la seva cel·la amb el cinturó.

Deia Francesc Pujols que la veritat no necessita màrtirs. Encara n’hauria de necessitar menys el nihilisme, però bé que en té, en abundància, fins i tot. El seu protomàrtir és Anacharsis Clootz, que en els dies de la Revolució Francesa, després de rebre una revelació de la mateixa Naturalesa, es va declarar “enemic personal de Jesucrist”. I així va començar a predicar la seva bona nova racionalista.

“S’han escrit molts volums -deia Clootz- per saber si una república d’ateus podria existir. Jo defenso que qualsevol altre tipus de república és una quimera. Admirar un rei al firmament és introduir dins dels nostres murs el cavall de Troia, que s’adora durant el dia i ens devora de nit. Només una república d’ateus pot fer realitat la república integral dels drets de l’home, fent baixar la justícia del cel de les quimeres a la Terra de la vida humana. Només una república atea serà nihilista perquè no necessitarà fonamentar les seves lleis en cap ésser suprem”. Però malauradament per a ell, Robespierre era d’un altre parer.

Robespierre estava convençut que no hi ha revolució sense mitologia i que “solament s’ha d’atacar un culte establert amb molta prudència i molta delicadesa, per por que un canvi de creences sobtat i violent no sigui vist com un atemptat a la moral i una dispensa de la mateixa probitat”. Clootz va ser detingut el 2 de desembre del 1793 i guillotinat el 24 de març del 1794 sota l’acusació d’ateisme.

Donoso dirà, dirigint-se a Proudhon, que qui “girant-se contra Déu exclama frenètic «Et detesto, tu no existeixes», amb la seva actitud està exposant un sistema complet de teologia”. Efectivament, és el sistema que va intuir Herman Melville en la seva immortal Moby Dick quan imagina la tripulació del Pequod com “una diputació d’Anacharsis Clootz de totes les illes de la mar, i de tots els racons de la Terra”, que acompanya el vell Ahab en la missió de portar les queixes del món davant del tribunal de la balena blanca.

Al costat d’Anacharsis Clootz, a l’altar dels màrtirs del nihilisme li correspon un lloc a Philipp Mainländer, nascut el 5 d’octubre del 1841. Potser Schopenhauer no ha tingut mai dos lectors més devots que Sissí i Mainländer. Per cert: tots els noms propis d’aquest paràgraf són nascuts a Alemanya, la pàtria -diuen- de l’idealisme.

Segons Mainländer, al principi dels temps, Déu, cansat de si mateix, es va suïcidar. Tot el que veiem són guspires d’aquest suïcidi en la seva deriva evanescent. La història no és sinó el relat d’aquesta evanescència. Va donar forma al seu pessimisme en un llibre titulat Filosofia de la redempció. El 31 març del 1875 li van portar a casa diversos exemplars acabats de sortir de la impremta, que l’endemà es posaven a la venda. En va fer una pila i des de dalt va saltar al buit amb una corda al voltant del coll. Tenia 34 anys.

L’home és un ésser molt estrany. Em temo que Sidney Morgenbesser té raó: encara que hi hagués el no-res en lloc d’alguna cosa, molts se seguirien queixant. També és molt estrany el nostre temps. Hem elevat el nihilista Cioran a la condició d’immortal, mentre que hem decidit enterrar Sartre. Sembla que ens agraden més els estetes de les ruïnes que els profetes de les utopies. Bé sabia Nietzsche que era més fàcil ser nihilista de tertúlia que viure de manera nihilista.

Demano un altre cafè. Un grup d’alemanys desinhibits ha envaït el Calima i no para de beure sangria i chupitos de rom. A l’horitzó, un petit veler posa el punt literari al capvespre. Acabo l’article i m’acomiado d’un Buda envoltat d’alemanys.