L'atur, de nou. És el gran problema espanyol i català. És el pitjor registre macroeconòmic que tenim, el que realment ens diferencia, negativament, de la resta d'Europa. I és la conseqüència més dramàtica i enquistada de la crisi financera i econòmica en la qual estem instal·lats, i que els durs ajustos de l'executiu de Rajoy, fins ara fets a destemps i a remolc de la pressió dels mercats i de la política receptada per Europa, no han fet més que empitjorar. L'Enquesta de Població Activa (EPA) va donar ahir un màxim històric per a l'atur a Espanya en el segon trimestre d'aquest any: 5.693.100 persones. A Catalunya la xifra d'aturats va reduir-se en 15.400 persones, però aquest descens s'ha d'agafar amb pinces, ja que respon sobretot a una disminució de la població activa de 34.500 persones: és a dir, no és que hi hagi menys aturats, és que hi ha menys treballadors (gent que té feina o en busca); alguns perquè ja han decidit que desisteixen de buscar feina, la majoria perquè han marxat fora a buscar-ne. El cas és que a Catalunya s'han destruït 19.100 llocs de treball durant aquest últim trimestre.
És veritat que el ritme d'increment d'aturats i destrucció de treball no són tan forts com els de l'any passat i que, per tant, hi ha un petit marge per a l'optimisme. Però també resulta evident que encara som molt lluny d'un canvi real de tendència. El mateix Fons Monetari Internacional (FMI) va empitjorar ahir les previsions econòmiques per a Espanya i en va fer responsables les retallades de Rajoy, en alguns casos massa dures, però sobretot poc creïbles i mal enfocades. L'FMI situa la caiguda del PIB per al 2013 en l'1,2%, més del doble del 0,5% anunciat per Rajoy. L'única bona notícia en aquest context és el canvi de política del Banc Central Europeu respecte del deute sobirà espanyol i l'aval que ha rebut del tàndem Merkel-Hollande. Si serveix, com sembla, per alleugerir el llast financer que ofega el sector públic, podrem començar a respirar tranquils.
