L'enemic d'enfront de casa

És un mal viure que l'enemic siga el teu company de treball, el forner a qui compres el pa cada dia, l'amic de la infància, la reunió matinal de vells del carrer o el parent que viu amb tu o el mateix veí de casa teua. D'acord que buscar-se enemics entre els cercles de persones més pròxims forma part de les activitats humanes habituals, encara tan primàries. Però resulta profundament destructor del benestar psicològic d'un país i de la seua credibilitat com a tal quan l'enemistat es divideix en dos bàndols visceralment enfrontats per un motiu absurd, com esdevé en el cas de la llengua al País Valencià.

Fa dècades que els valencians vivim enfrontats els uns amb els altres. Ben pensat, la llengua pròpia no és la culpable d'aquesta situació, sinó l'excusa. Un país que no s'autoestima i sospitosament l'aïllen de la resta del món pel que fa al seu conflicte específic, l'estan conduint a la demència social i al trencament de la cohesió col·lectiva.

Aquest país s'estancarà en els seus atributs simbòlics com l'ús de la seua llengua i en la convivència emocional positiva. I després l'estancament s'ampliarà a la seua materialitat econòmica. I així ha sigut al nostre país, només cal observar-ne tots els indicadors que ixen a la premsa cada dia.

Tanmateix, els valencians no serem enemics nostres, per més bestieses que es diguen a causa de certs desconeixements. Som víctimes dels inductors a l'enfrontament, la direcció del PP de Madrid. ¿Quina mena de perversió pateix aquesta gent falsament popular per haver armat entre nosaltres, els valencians, una guerra civil de paraules?

Ni totes les universitats del món ni la mateixa RAE i les seues raons impecables a favor de la unitat de la llengua els convencerien, perquè en privat ja ho estan i perquè el seu objectiu final era que els valencians ens anul·làrem els uns als altres.