És un dels nous tràmits que hem incorporat a la tradició nadalenca. Al llindar de Cap d'Any, quan els jugadors convocables del Barça tornen de vacances i alguna selecció d'oferta s'hi presta, es juga el partit de la selecció catalana. Per quart any consecutiu he participat en la transmissió festiva de l'esdeveniment que fan els companys d'esports de RAC1 i, de passada, me n'hi porto la família perquè, com a mínim un dia, els nens puguin posar-se la senyera com si fos una capa sense que ningú m'acusi de fer adoctrinament nacionalista.
Com a espectacle esportiu, el de la selecció no passa de partit de costellada sense porró -no m'he deixat l'accent, oi?-. S'agraeix, això sí, la bona voluntat dels jugadors, que hi posen més el cor que les cames, i l'esforç de la Federació Catalana de Futbol (FCF) perquè l'acte assoleixi certa dignitat amb himnes, inflables, focs artificials, trofeu i confeti. Però, més enllà dels gols (4-1 a favor de Catalunya), el partit no va tenir gaires al·licients. Per això em va sorprendre l'entusiasme amb què els meus fills em recollien a la cabina de transmissions després del partit. S'ho havien passat millor que mai, no tant pel futbol com per l'espectacle d'acrobàcies aèries de la graderia.
Per combatre el tedi de la segona part, els assistents a l'Olímpic van treure profit de les pàgines de la revista de la FCF fent-ne avions que llançaven al terreny de joc. L'obstacle de la pista d'atletisme i els principis més elementals de l'aeronàutica convertien l'objectiu d'aterrar sobre la gespa en una proesa. Malgrat això, tots els intents eren encoratjats, especialment quan els aeroplans s'estavellaven a pocs centímetres de qui l'havia propulsat. No costa imaginar l'ovació que s'endugueren els pocs avions que van acomplir la missió. De manera ben plàstica -i permeteu-me l'edulcorant- es demostrava que, quan el partit se'ns fa llarg, no ens cansem d'abocar-nos a les utopies. Bon senyal. Tot un èxit de la selecció catalana.
