L'extraordinària força del mite d'Espanya

Una part cada vegada més important dels catalans està convençuda que protagonitza una epopeia nacional excepcional que es caracteritza per una absoluta falta de violència i per un elevat component cívic i democràtic. I al davant es troba un estat que els nega el dret democràtic a ser consultats. En qualsevol altre context seria esperable una onada de simpatia internacional cap a les reivindicacions catalanes. Però això no ha passat, més aviat al contrari. Per què?

"És que no ho entenen", diuen els milers d'esforçats catalans que cada dia practiquen la diplomàcia del face to face . Potser després d'hores i hores i pedagogia algun d'aquests estrangers és guanyat per la causa, però d'entrada cal reconèixer que no és fàcil. ¿Hi ha alguna cosa en el cap d'aquestes persones no espanyoles que els fa reaccionar com si fossin... espanyols?

Fins ara els independentistes catalans han tendit a pensar que la comunitat internacional es mou només pels interessos de l'alta política, i que actuaran sempre en funció d'aquests interessos. Sense treure-li importància a aquesta visió ultrapragmàtica, voldria incloure'n una altra que sovint s'ignora i que és més difícil d'aprehendre perquè és de tipus cognitiu: Espanya és un constructe cultural que forma part de l'imaginari d'Occident des de fa un parell de segles. Hi és sòlidament establert. Sense fissures. Amb una història perfectament delimitada almenys des de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. Per tant, quan els catalans plantegen marxar d'Espanya, sovint obliden que, de passada, amenacen de destruir un dels mites nacionals més potents que s'ha creat a Europa. I aquest element no és obviable en l'equació sobiranista.

El Romanticisme va portar la Renaixença, però també va crear el mite d'Espanya , un conglomerat forjat amb reis moros, toreros i gitanos, una terra salvatge i amb l'exotisme que desprenen aquells llocs que encara no han estat civilitzats. Prosper Mérimée va fer la Carmen (1847) que després Bizet convertiria en òpera (1875), Washington Irvin va escriure els seus Contes de l'Alhambra (1832) i Edgar Allan Poe el seu El pou i el pèndol (1842). Tots ells amb referència a aquesta Espanya castissa contra la qual Catalunya va edificar el seu propi mite nacional, però que a fora va triomfar d'una manera incontestable. L'operació de màrqueting nacional, planificada o no, va ser un èxit, i va enterrar la llegenda negra, la Santa Inquisició i Torquemada. Espanya, al segle XIX, era un tema que feia vendre llibres.

La Guerra Civil Espanyola no va fer més que aprofundir aquest mite. Ernest Hemingway (Per qui toquen les campanes , 1940) i George Orwell, que tot i titular el seu llibre Homenatge a Catalunya (1938), no deixa de ser una apologia del valor del milicià espanyol. El cas és que molts dels tòpics nascuts al segle XIX encara són plenament vigents, i si no pregunteu-ho a qualsevol turista que aterra al Prat o arriba en creuer. Pocs països tenen una imatge externa tan consolidada en la cultura popular occidental. Potser França, però només potser.

Això és el que explica que molts estrangers s'estimin Espanya, o més ben dit, la idea que s'han fet d'Espanya. Un noruec, un hongarès, un nord-americà, un francès no són espanyolistes en el sentit estricte de la paraula, però sovint sí hispanòfils. I arrufen el nas quan els catalans parlen d'estripar el mapa.

A Catalunya, això xoca. I no és estrany. Aquí la història d'Espanya es coneix des de dins , totes les misèries, la ignorància, la violència i l'opressió. Però, vist des de fora, Espanya és un producte rodó, molt sòlid, atractiu, i que deu una bona part d'aquest encant als catalans (Miró, Gaudí, Dalí...). En efecte, Catalunya és vista com una part singular d'Espanya (potser la més creativa i la més moderna, però espanyola en el fons) i no podem esperar comprensió ni complicitat si abans no es fa un esforç per desactivar la poderosa influència del mite.

Es tracta d'una dificultat afegida, però que no es pot ignorar. La causa catalana no és popular perquè amenaça un patrimoni que, per molt que pugui costar de creure des d'aquí, resulta simpàtic al món. Sempre hi haurà excepcions, individuals i col·lectives (a Flandes, per exemple, no crec que Espanya sigui una cosa simpàtica i agradable), però en general (i a l'espera de les refutacions de torn) és així.

El repte és trobar un discurs que, sense renunciar a res, sigui capaç de salvar aquest obstacle. No és fàcil ni se m'ocorren receptes màgiques. Però sí que veig més fàcil derrotar l'estat espanyol que el mite d'Espanya. Portugal ho va aconseguir, en un altre context i en unes altres circumstàncies, però caldria aprofundir en aquesta via portuguesa.

El + vist

El + comentat