L'esclat de la bombolla immobiliària no ha de fer oblidar que un dels grans problemes del país és la manca d'habitatge. En els moments àlgids de la bombolla molta gent no podia accedir-hi per l'absurd i especulatiu augment del preu dels pisos. Només les hipoteques que donaven les entitats financeres, també excessives, van crear el miratge que tothom podia ser propietari. I ara que els preus han baixat -un 33,8% des del 2007-, les entitats ja no donen crèdit i molta gent tampoc té estalvis ni feina per poder-se endeutar.
Això ha passat també en l'habitatge social. No n'hi havia prou per a la gent que en podia necessitar i, a sobre, els bancs tampoc no donaven el finançament que faltava per poder-lo adquirir. El canvi que va plantejar el Govern, de passar del règim de compra-venda al de lloguer amb opció de compra, era imprescindible i sembla que ha donat bons resultats. Ara gairebé el 97% dels habitatges públics oferts ja són de lloguer i, a més, el preu s'ha ajustat a les possibilitats reals de la població. Tot i així, encara hi ha 1.400 pisos de protecció oficial buits que el Govern espera que puguin tenir inquilins de forma ràpida. La situació és prou greu perquè es posin tots els mitjans per facilitar l'accés a aquests habitatges a la gent que ho necessita. I alguns poden ser antics propietaris que han estat desnonats. L'any passat hi va haver 6.789 desnonaments a Catalunya i només a Barcelona, en el que portem d'any, ja n'hi ha hagut 225.
En aquest context d'emergència social, té tot el sentit que l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, hagi demanat que els ajuntaments puguin gestionar una part dels pisos de les entitats financeres intervingudes. El sector privat té més de 200.000 pisos buits en venda i una part important són dels bancs. Si hi ha entitats financeres salvades amb diners públics, sembla lògic que siguin els ajuntaments, que reben la pressió immediata dels ciutadans, els qui puguin decidir l'ús d'aquest patrimoni.
