L’herència de Suárez

Per avaluar la figura d’Adolfo Suárez, cal distingir la seva acció de govern en dos àmbits polítics diferents: d’una banda, la seva contribució a fer possible la transició democràtica; de l’altra, el seu rol en el disseny de l’estructura constitucional de la democràcia actual.

Malgrat la mitificació de Suárez com l’artífex de la democràcia entre les nostres elits mediàtiques, que arriba al seu punt àlgid al llibre de Ja- vier Cercas, la seva contribució va ser marginal. Tota la recerca científica feta des de fa més de seixanta anys sobre les causes de la democràcia coincideix en un fet: la probabilitat que una dictadura es democratitzi i, sobretot, que un país democràtic no passi a ser autoritari augmenta amb el nivell de desenvolupament econòmic. De fet, les dades disponibles indiquen que la probabilitat de tenir una democràcia en qualsevol país del món amb una renda superior als 5.000 euros (en euros d’avui en dia) és d’un 90% (i gairebé del 100% si excloem els països exportadors de petroli). Espanya va superar aquell llindar econòmic, associat amb l’existència d’una classe mitjana àmplia, a començaments dels setanta. En definitiva, la classe política del moment, i també Suárez, no va liderar sinó que va satisfer les aspiracions d’una societat prou desenvolupada per demanar i pactar un règim democràtic.

El paper de Suárez en la definició del règim democràtic i constitucional va ser, en canvi, central. Un cop les Corts franquistes van acceptar la reforma política, Suárez va decidir construir un partit per derrotar la dreta semireformista d’Alianza Popular i neutralitzar nacionalistes perifèrics, socialistes i comunistes. La seva arma fonamental va ser l’aprovació, per decret, d’un sistema electoral favorable als seus interessos en la recta final cap a les eleccions de juny de 1977.

Suárez va rebutjar un sistema majoritari de districtes uninominals, proposat per Fraga Iribarne, que s’havia enamorat del sistema britànic mentre feia d’ambaixador a Londres i que creia que li permetria coordinar una “majoria natural” de votants al seu voltant. Preocupat pels possibles efectes polaritzadors del sistema majoritari, Suárez es va inclinar pel sistema proporcional que preferia l’esquerra -adoptant la famosa fórmula D’Hondt per assignar escons-. Tanmateix, per moderar-ne la proporcionalitat i frenar l’esquerra, forta a les ciutats, va escollir la província com a districte electoral i va sobrerepresentar les províncies petites. Mentre que Sòria, amb 78.000 persones, va rebre dos escons, Madrid, amb gairebé 4 milions de persones, en va tenir 32. A les primeres eleccions democràtiques, 35 províncies, amb el 33% de la població, van elegir el 44% dels escons del Congrés de Diputats. Seria allí on Suárez mobilitzaria l’aparell oficial, que, com a exsecretari general del Movimiento, coneixia bé, per crear la UCD i on obtindria la meitat de tots els escons d’aquell partit.

Tot i que Suárez només va aconseguir una majoria ajustada al Congrés, la victòria de juny de 1977 li va permetre fer una transició “moderada”. En el que podríem anomenar àmbit d’acords informals, va evitar que es demanessin qualsevol mena de responsabilitats polítiques al règim anterior -una estratègia que explica que casos com el de Puig Antich només surin a la justícia argentina-. A la Constitució formal hi va incloure els trets centrals del sistema electoral que l’havia dut a la victòria -un fet sense gaires precedents en els textos constitucionals, que eviten entrar en aquestes qüestions amb tant detall-. Hi va reforçar la presència dels dos grans partits estatals, sobretot als òrgans de l’estat fonamentals, com ara el Tribunal Constitucional. I va establir un sistema autonòmic complex i igualitari, finalment dirigit a aigualir l’excepció catalana. A més de les reformes polítiques en sentit estricte, Suárez va presidir uns pactes decisius en matèria econòmica a la Moncloa. Per assegurar el suport sindical, Suárez va mantenir i va enfortir, de fet seguint la tradició falangista, un règim de contractes laborals rígids que estan al darrere de molt bona part de les ineficiències del mercat de treball espanyol, que beneficia els treballadors permanents, perjudica joves i dones, i exacerba l’atur en èpoques de crisi.

Aquest model político-econòmic ha definit les darreres quatre dècades d’Espanya. Va permetre encabir els actors del règim anterior: el gran sistema d’empreses i bancs pilotats des de l’Estat que va crear el franquisme va sobreviure al pas a la democràcia. I va estabilitzar la perifèria, és a dir, va neutralitzar Catalunya (amb la col·laboració dels socialistes i comunistes catalans del moment, per descomptat). Naturalment, Suárez no va idear aquell model sol. Tanmateix, el resultat va coincidir amb les seves preferències i intuïcions més profundes: les del servidor fidel i operador hàbil capaç de concedir els canvis necessaris per preservar l’estructura unitària i radial de l’Estat de sempre. Ara, coincidint amb el seu traspàs, aquelles solucions han entrat en crisi, sobretot qüestionades des de Catalunya, el lloc que Suárez sempre havia entès menys i, per sobre del País Basc, temut més.