El llibre de l' Èxode relata la batalla lliurada pel poble jueu contra els amalequites, en què Josuè comandava les tropes israelites damunt del terreny, mentre Moisès pregava en una muntanya propera amb els braços enlaire. Com que la batalla s'allargava, a Moisès se li cansaven els braços. Cada cop que els abaixava, però, les tropes de Josuè perdien terreny. Va ser aleshores que Aaron i Hur van fer seure Moisès en una roca, s'hi posaren al costat i els hi sostingueren fins que, a la caiguda del dia, els jueus guanyaren la batalla.
Aquests darrers dies, després del traspàs d'en Max Cahner, he pensat en aquest episodi de l'Antic Testament. Nosaltres els catalans, tan semítics com a vegades ens agrada pintar-nos, oblidem massa sovint les referències bíbliques que potser ens ajudarien a encertar el camí, sobretot en temps complicats com els actuals. En Max forma part del grup dels nostres profetes laics. Entenc per profeta la persona que és capaç de llevar el tel que molts cops oculta la realitat, la persona que amb la seva tossuderia, amb els seus principis, amb la seva força de voluntat, ens mostra els camins possibles i més adequats per fer que la societat se'n surti. En Max ha mort molt sol, massa sol, malgrat que al final tots plegats hem fet el que sabem fer tan bé: combregar-lo quan ja potser no feia tanta falta. És igual, val més això que no res. En tot cas, en Max hauria merescut que entre tots li haguéssim sostingut els braços, i no tant per ell, que també, sinó per tots nosaltres.
Val la pena que repassem un instant els moments profètics d'en Max Cahner per comprendre fins a quin punt el nostre país, i de fet totes les societats, depenen d'homes de la potència d'en Cahner, i fins a quin punt les nacions mesuren la seva qualitat en funció del reconeixement que fan d'homes d'esperit lliure com ell.
Un cas és la creació de la revista Serra d'Or , amb l'ambició d'editar una revista de cultura moderna, popular i erudita a la vegada, arrelada profundament al país, i projectada al món. Noms com el d'Alexandre Cirici, Joan Fuster, Oriol Bohigas, Albert Manent, Manuel de Pedrolo, Miquel Tarradell, Maur M. Boix, Jordi Pujol, Ernest Lluch i tants d'altres, van pivotar al voltant de la revista en els anys de la resistència i de la represa que tan bé ha retratat en Manent.
Un altre cas és la creació i el llançament d'Edicions 62, amb èxits editorials sense precedents i em sembla que mai no igualats en el món de l'assaig al nostre país, amb títols com Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, i Els altres catalans de Francesc Candel. Tots dos llibres són la metàfora de les columnes damunt de les quals en Max construí el projecte polític: la nació és la nació completa, cada part amb les dinàmiques que li són pròpies, però sencera, sense admetre renúncies. D'altra banda, els catalans som tots nosaltres, tots, sense deixar ningú fora: Catalunya un sol poble, unit per la llengua i per una idea de llibertat i de justícia social que ens projecta cap al futur, que no renuncia al passat, però que mai no l'utilitza per excloure, sinó per empeltar.
L'aventura de la Gran Enciclopèdia Catalana n'és un altre exemple, tan ben glossada pel president Pujol en el parlament de comiat de la setmana passada. En Max defensava que a la cultura catalana li calia la seva Enciclopèdia Britànica , ni més ni menys. Poseu aquí el sentit de l'ambició, la voluntat d'igualar-nos amb els millors, no per punt, sinó per fe en el país, i per construir eines pròpies d'un estat, ara que tant se'n parla, a vegades amb un punt de frivolitat.
Un altre és el Teatre Nacional de Catalunya, l'Arxiu Nacional, la xarxa de biblioteques i de teatres comarcals i la resta de la tasca ingent desenvolupada per ell i pel seu equip durant els quatre anys -només quatre anys!- que va ser conseller de Cultura. Perquè aquesta és una altra qüestió: com hauríem avançat si en Max hagués continuat al capdavant del departament de Cultura! Durant aquells anys va posar les bases i va aixecar alguns dels projectes culturals i nacionals més potents. Ell és el pare de la política lingüística, centrada en la llengua a les escoles, en la llengua als mitjans de comunicació, i en l'aixecament del seu prestigi a escala nacional i internacional.
I així podria anar seguint, i seguint... Fa uns anys vaig anar amb la família i uns amics a Cortes d'Arenós, a l'Alt Millars, on s'hi celebra una espectacular festa de Sant Anton. En tornar a Barcelona vaig trucar-li per explicar-li l'emoció que havia sentit en passar arran del Penyagolosa. Vam parlar una hora de Xodos, de Vilafermosa, de la romeria de Sant Joan. Finalment em recomanà la guia turística dels Països Catalans que va publicar amb en Tilbert Stegmann... En Max, el nostre profeta. T'enyorarem.
