Dit així, el títol pot semblar un joc de paraules, una comparació equívoca o una brometa, però l’independentisme espanyol va existir i va tenir el seu propi debat intern, que és interessantíssim. A totes les ciutats de l’Estat, inclosa Barcelona, hi ha un “carrer de la Independència”, i no es refereix a la de Malawi o a la de Noruega, precisament. Com que aquelles circumstàncies són prou conegudes, només en faré un recordatori sintètic. El 18 d’octubre del 1807 les tropes franceses van entrar pacíficament al Regne d’Espanya, d’acord amb el Tractat de Fontainebleau. El que havia de ser un simple trànsit fins a Portugal, però, es transforma en una ocupació de facto, etc. La brega durarà fins al 1814, ara fa tot just 200 anys. Convé recordar que en aquest final Catalunya ja no formava part d’Espanya: el decret del 26 de gener del 1812 incorpora l’actual territori, juntament amb Fraga i Mequinensa, a l’Imperi Francès. En tot cas, estem parlant d’una bona colla d’anys, no d’un episodi efímer. Al llarg d’aquest temps, entorn de la cort de Josep I d’Espanya, germà de Napoleó, molts intel·lectuals rellevants es mostren partidaris de l’ statu quo del nou regne satel·litzat d’Espanya. No són traïdors ni col·laboracionistes, si més no en el sentit que adquirirà aquest terme a la França ocupada pels nazis. Són una altra cosa: afrancesats. Això és important remarcar-ho per poder entendre amb claredat tant la naturalesa de l’independentisme espanyol de l’època com l’actitud de l’unitarisme actual.
El dramaturg Leandro Fernández de Moratín, per exemple, va ser un intel·lectual interessant -el títol El sí de las niñas enganya: és un tímid al·legat feminista- que va disposar d’una relativa influència sobre Josep I. Moratín creia que els ideals de la Revolució Francesa eren preferibles al ruboritzador “ ¡Vivan las caenas! ” que s’acabaria sentint després, el 1814. Creia igualment que els valors il·lustrats eren més desitjables que l’obscurantisme analfabet. En tot cas, Moratín va morir a l’exili i no va voler tornar, malgrat poder-ho fer (Franco el va obligar a tornar el 1953, 125 anys després de la seva mort, i ara està enterrat al mateix Madrid d’on va fugir decebut). Hi ha molts altres personatges que s’ajusten al mateix perfil, però aquest no és el tema de l’article; el que ens interessa és l’herència de tot plegat.
Comencem per una cosa que sovint s’obvia: la plena legalitat del regnat de Josep I, que no és conseqüència de cap invasió militar sinó d’una suma de tractats imprudents (Fontainebleau), abdicacions acomodatícies (Baiona), incompetència diplomàtica i militar i decadència generalitzada. Tot força depriment, però sens dubte legal: des de l’entrada pacífica i acordada de l’exèrcit francès fins a la coronació de Josep I, que l’historiografia romàntica espanyola va tergiversar fins a límits hilarants, fabulant sobre què li havia passat pel cap realment (?) a Ferran VII a Baiona. L’independentisme espanyol, inclòs el de Catalunya, es va alçar en armes contra aquesta legalitat; però davant seu no tenia només soldats francesos sinó també compatriotes que -equivocats o no- consideraven que Josep I garantia uns ideals de modernitat antagònics amb els del putrefacte Ferran VII. El nacionalisme espanyol neix en aquest context concretíssim, i això ajuda a entendre -i ara sí que ja aterrem a l’actualitat- les reaccions delirants d’alguns diaris l’endemà de la Diada. No estic parlant d’idees concretes, que estan separades en el temps per 200 anys i que fóra anacrònic comparar, sinó d’un determinat to familiar, perfectament reconeixible, en què tot resulta altisonant, inflat, testicular i orgullosament aliè a l’esfera mental de l’Europa moderna. És un estil.
¿Existia la possibilitat d’una altra Espanya, com ara la de l’exquisidament afrancesada Institución Libre de Enseñanza? Sí, però va acabar prevalent l’anterior, sobretot després de la Guerra Civil. Llegint, el passat dia 12, certs titulars de premsa o certs resums -ehem- informatius de televisió, un s’adona que continua la vella inèrcia d’associar la política, o el mateix periodisme, a un posat xulesc i tavernari. No em sé imaginar un esperpent com el que va publicar el diari Abc sobre la Diada en cap contrada alfabetitzada del món. El que els emprenya no és la mateixa V, sinó el fet que la gent que la va formar anés somrient pels carrers amb els seus fills i la iaia. Massa Europa, massa civilització, massa societat civil vertebrada, massa organització, massa puntualitat. Ai, maleïts afrancesats...
