DES QUE ERA PETITA que sent contar històries del rei campechano a Mallorca: de les platges d'en March tancades quan hi anava ben acompanyat; de les vegades que s'escapava de l'escolta de Marivent i feina tenien per trobar-lo; de qui era una bona amiga o no; de quina sobrassada li agradava; de si era el motorista sorpresa que havia ajudat algú a la carretera... Hi ha alguns periodistes de tota la vida que poden posar-se a xerrar i no pararien d'explicar les mil anècdotes i/o llegendes que han vist i sentit durant les visites estiuenques de la família reial. Llavors, però, gairebé no podien dir res per por de les represàlies. Les fotografies de les infantes en biquini, que alguna n'hi havia, no es podien publicar i fins i tot algun fotògraf va tenir problemes quan el príncep era petit i, maldestre, li va caure el pal de l'optimist a sobre. Malgrat la poc compromesa instantània, es veu que hi va haver queixes de la Casa Reial. Avui està clar que ja no poden controlar res. El mateix dia que rep les autoritats de les Illes, el jutge Castro li envia un altre missatge i demana en què s'ha gastat els doblers la filla mitjana. Són com tres mons paral·lels. Hi ha el món institucional, en el qual es fa com si no hagués passat res; el món del cor i el paper couché, en què efectivament no ha canviat res, vistes les jornades de posat dels prínceps i de la reina amb els néts; i el món real, que no reial, on no s'oblida que sí que han passat coses, i cap de bona. Em sembla que la supervivència només la té assegurada del tot en el segon món.
