Aquest equip no pot dir fava, l’entrenador és més aviat baix en alegria, i el discurs del club està com els jugadors, de vacances. O sigui que al Barça només li queda el Camp Nou. O sigui, al Barça només li queda vostè, si vostè és un dels cent mil afortunats que assistirà, diumenge que ve, al final de la Lliga que no volia guanyar ningú (especialment el Madrid, que encara no m’explico com ha deixat escapar l’oportunitat d’intentar el triplet). Deixi a casa tota el sant i legítim emprenyament que hagi anat acumulant durant aquest any, i au, com si fos un d’aquests aficionats anglesos que canten fins i tot quan baixen a Segona, porti al Camp Nou tota l’energia que li falta al vestidor. Vagi al Camp a aplaudir-ho tot, a perdonar-ho tot, a oblidar-ho tot. Que no sigui dit que vostè també estava de vacances o, pitjor, allò tan miserable que, podent guanyar la Lliga, li va sortir l’ànima culer que tot s’ho agafa amb paper de fumar. Ningú sap com s’ho han fet, però hi haurà Lliga fins a l’última jornada. Han complert. Ajudats per la Champions dels madrilenys, però han complert. Recordi Luis Enrique, el rei de l’esquerra: “A casa meva faig el que em dóna la gana”.
I no caigui en la trampa de discutir si seria una Lliga merescuda o no. Se la mereix el que és líder quan acaba l’últim partit. El primer any de Tenerife (1992), el Barça va ser líder la fabulosa quantitat de cinc minuts durant tota la Lliga: els cinc últims. No en van caldre més per guanyar el campionat. I oblidi’s del futbol. Això serà un joc físic i psicològic (cosa que no és la millor notícia, precisament).
Hem tornat a la infantesa, als pitjors records futbolístics de la infantesa, per ser precisos. Jugar-se una Lliga a Altabix, contra l’Elx, i anar passant el partit sense marcar en cap de les ocasions, em va transportar a aquelles tardes de ràdio i d’impotència en què em preguntava què havia de passar perquè el Barça guanyés una Lliga d’una punyetera vegada. I perdia el Madrid a Vigo, i l’Atlètic de Madrid a casa contra el Màlaga, i Pinto demostrava el seu amor a l’espectacle sortint a jugar la pilota fins al mig camp, i tot era un desgavell de nervis, presses, i el partit estava trencat. L’únic que no estava trencat era la defensa de l’Elx. I Xavi, a la banqueta. I faltava un quart. I se m’apareixia el Tata. El Tata m’ha semblat una bona persona i un professional honest, però no ha estat l’home per a la situació. Dissabte li van preguntar si veia l’equip guanyant els dos partits. I amb aquella determinació encomanadissa, va posar les naus rumb a l’eufòria: “Tenim les màximes expectatives, però una altra cosa és que ho aconseguim. Seria una falta de respecte als rivals”. Als rivals no ho sé, Tata. Per nosaltres, serà un miracle.
