Mai més sense independència

Passant el matí a Dénia –al mercat municipal de la qual he vist els primers eriços de mar (bogamarins, garoines, garotes...) d’enguany, m’han arribat casualment a l’oïda dues converses sobre la revolta dels periodistes de Canal Nou. ¿Per què–coincidien totes dues– no havien protestat abans que els feren fora de l’ens? Sé que és una pregunta que fa aquests dies molta gent, encara que temen expressar-la públicament. D’una manera diguem-ne lleugera, la resposta dels periodistes podria ser que en la seua nòmina no cobren suplement d’herois, i és ben cert.

Però el problema dels mitjans de comunicació d’aquestes democràcies descafeïnades és que si Montesquieu escriguera de nou De l’esperit de les lleis, contemplaria aquests mitjans com a quart poder i amb la separació lògica dels altres. Ja sabem que cada vegada els altres poders viuen més promiscuament i la tendència és la del seu amuntegament acumulatiu. Com sabem que gairebé tots els mitjans de comunicació públics i privats estan sotmesos a les directrius –per no dir a la manipulació– dels governs o dels capitals corresponents.

Ara bé, estem en temps de canvi i són molts els que considerem que els mitjans de comunicació públics haurien de ser independents, per tant pagats per tots els contribuents, però sense passar els impostos per les mans de cap govern o poder. Com es fa això? Una amiga que torna de Berlín, em diu que allí per cada televisor es paga una taxa, que assegura la independència de la programació. En tot cas, també estem en temps d’alternatives. La farsa tètrica del PP en Canal Nou que el manipulava com si foren titelles, no ho hauríem de consentir més mai.