L'any 1513, ara fa mig mil·lenni, Maquiavel va escriure El príncep , el primer gran tractat modern sobre política. L'aniversari ha passat, però, gairebé desapercebut, probablement perquè el polític florentí sempre ha tingut mala premsa. El DIEC defineix el maquiavel·lisme com a "política sense escrúpols" i com a "capteniment artificiós, doble, de mala fe". En democràcia el públic demana polítics transparents i frontals. Fins fa poc les escoles de negocis eren les úniques que s'atrevien a vendre maquiavel·lisme als seus cursos de lideratge. Ara, amb la crisi i el paper poc lluït de la banca i el món financer, prefereixen impartir classes d'ètica corporativa i social als seus MBAs.
En realitat, més que un guru qualsevol d'estratègia política, Maquiavel va ser, amb Galileu i Newton, un dels fundadors del pensament modern. Galileu va capgirar la nostra visió del lloc de la Terra a l'Univers. Newton va transformar la manera d'entendre les lleis de la física i la mecànica. Per la seva banda, Maquiavel va posar cap per avall la manera de concebre el comportament humà, subratllant l'interès personal i l'ambició com el motor dels actes del príncep i els seus súbdits i, per tant, com l'únic punt de partida apropiat per fer una ciència de la política (i, de fet, de l'economia).
Fins a El príncep , els tractats medievals sobre l'art de governar, els anomenats miralls de prínceps , van ser obres de caràcter moralitzant, dirigides a estimular i conrear les virtuts i el bon comportament de governants d'acord amb l'ideal del rei cristià, que havia de cuidar els seus súbdits com el pastor vigila el seu ramat. Per Maquiavel, en canvi, la necessitat d'escriure coses útils exigia "anar directament a la veritat efectiva i no a concepcions imaginàries" del món i partir del fet que hi ha una "distància extraordinària entre com viuen els homes i com haurien de viure". Aquest empirisme, que també defensava Leonardo da Vinci, amb el qual Maquiavel va voltar (juntament amb Cèsar Borja) per la Romanya durant la tardor de 1502, suposava reconèixer que "el desig d'adquirir és una cosa molt natural i ordinària" i que tothom "aplaudeix sempre aquells que són capaços d'obtenir el que volen". I implicava també acceptar que els homes són en general "desagraïts, volubles, hipòcrites, cobejosos de riqueses i porucs". Per això, escriu Maquiavel, "un home que vulgui portar-se bé en tot moment acabarà en la ruïna absoluta entre tants altres que tenen altres objectius" i "un príncep que desitgi romandre al poder ha d'aprendre a no ser bo".
Considerant la natura bàsicament irredimible de l'home (excepte, imagino jo, en el moment de la mort i de la confessió última de totes les nostres faltes), la solució per controlar les passions humanes i les ambicions dels polítics no podia ser una república moralitzant, d'arrel teològica. Savonarola, un frare dominic que l'havia imposat exactament quinze anys abans a Florència després d'un procés constituent tumultuós, va acabat penjat i cremat a la Piazza della Signoria entre les ires populars pel seu radicalisme totalitzant.
L'única possibilitat per crear un espai de llibertat davant de la força del príncep és, com va desenvolupar el pensament polític posterior a Maquiavel, la de dividir l'estat entre diversos poders i contraposar les passions dels individus que els controlen fins a neutralitzar-los. Aquest és el geni de la Constitució americana, dissenyada per oposar l'executiu amb el legislatiu (dividit, alhora, en dues cambres) i amb el poder judicial. És cert que una divisió d'aquesta mena crea tensions constants com la que acabem d'experimentar a Washington, però permet als ciutadans viure sota un estat estable (les coses fonamentals no es poden canviar sense el consentiment de tots), limitat i amb poca capacitat de manipular pressupostos i lleis per servir els interessos particulars d'un color polític determinat.
La manca de divisió de poders és, per contra, el problema fonamental de l'estat espanyol, governat per una mena de dictador electiu. Cada quatre anys s'hi elegeix un president de govern que compta, excepte en els pocs casos que no té majoria parlamentària, amb unes Corts dòcils (amb parlamentaris que saben que si es mouen no sortiran a la foto), que pot determinar la composició del Tribunal Constitucional, que col·loca familiars i clients als òrgans reguladors de l'economia i la competència, i que pot fer i desfer en matèria autonòmica sense entrebancs. L'espai de llibertat política i econòmica és irrisori. Si encara en queda la devem a la vigilància d'Europa.
Si Catalunya arriba a constituir-se com a estat independent, cal que internalitzi les lliçons de Maquiavel. En un dels seus articles deliciosos a la revista Mirador sobre un tal faquir Taimú, que es feia crucificar en públic al Teatre Olympia, Josep Maria de Sagarra va escriure l'any 1933: "Crec que la crueltat humana és exactament la mateixa ara que fa tres-cents anys". La sobirania no farà els catalans més virtuosos. Simplement els donarà l'oportunitat de crear institucions per controlar les seves passions de manera més eficaç que a l'estat espanyol i així poder generar un espai ètic i d'un cert civisme a la política. No la deixem escapar.
