Opinió 17/09/2011

Memòries d'una geisha

Maureen Dowd
4 min

Mai un silenci havia estat interromput d'una manera tan clamorosa des que Tobermory, el gat de Saki, va arrencar a parlar de sobte i va deixar en ridícul una colla d'esnobs britànics convidats a una festa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Finalment ha parlat la dona més misteriosa, fascinant -i felina- de la història política dels EUA. I Jackie Kennedy té moltes coses a dir amb la seva inimitable veueta xiuxiuejant.

Després de l'assassinat de John F. Kennedy, l'ex-primera dama va mantenir una sèrie d'entrevistes amb l'historiador Arthur Schlesinger, que van quedar enregistrades i s'han mantingut inèdites durant 47 anys. Ara les ha fet públiques Caroline Kennedy en forma de discos i amb un llibre titulat Jacqueline Kennedy. Historic conversations on life with John F. Kennedy .

En aquests enregistraments, del 1964, la viuda, de 34 anys, pot ser implacable i càustica (excepte en el cas del seu, de vegades, imperfecte marit, a qui envolta d'una aurèola d'impossible perfecció). Però es manté fidel a la fama de ser la millor assessora d'imatge de John F. Kennedy, una observadora novel·lesca de la història i la consort més deliciosament original, glamurosa i irresistible que hem vist mai.

¿Qui, si no ella, es llegiria Guerra i pau durant les primàries de Wisconsin i recomanaria les Memòries del duc de Saint-Simon com la millor preparació per viure a la Casa Blanca? ¿Qui, si no ella, convenceria els egipcis de desprendre's del temple de Dendera i els francesos de cedir en préstec la Mona Lisa ? I qui, si no ella, hauria rescatat de l'abandó per posar-lo al Despatx Oval l'escriptori del Resolute , l'antic vaixell de Sa Majestat?

¿Qui, si no ella, parlaria de "l'egòlatra" De Gaulle per dir tot seguit que el seu marit tenia característiques pròpies d'un gèminis? ¿Qui, si no ella, afirmaria que calia veure JFK com un whig i com un grec, no com un romà, i després analitzaria amb astúcia per què l'ambaixador nord-americà al Pakistan no entenia la cultura d'aquell país? ¿Qui, si no ella, descriuria un cap d'estat (el president colombià Alberto Lleras Camargo) com "un nòrdic per la seva tristesa"?

Utilitzava el seu esnobisme contra els egoistes, incompetents, desconsiderats, hipòcrites i dèspotes, i contra qualsevol que, segons ella, perjudiqués el seu marit o els seus fills.

I fins i tot estic d'acord amb la seva acritud pel que fa a la idoneïtat de la cuina francesa per a la Casa Blanca en lloc de l'estofat irlandès i a la tendència dels irlandesos a la "mania persecutòria".

Apreciava molt el patriarca del clan, Joe, a qui li deia "Mr. Kennedy" i, en una expressió avançada a la seva època, "mare tigressa".

El president Kennedy li demanava que no s'enfadés mai amb els seus adversaris perquè en el futur podrien esdevenir aliats seus. Kennedy veia la política com un joc d'escacs, segons Jackie. Però ella sempre protegia JFK, que sovint patia forts dolors i que havia d'afrontar el que ella anomenava la primera i la segona Cuba. I sempre estava en guàrdia contra els homes -i les dones- que es resistien a la joventut, l'atractiu sexual i la "naturalitat" del seu marit o li envejaven aquestes qualitats.

Per defensar el seu home, acusat de preocupar-se massa de la imatge, descrivia la seva pròpia vulnerabilitat quan, des de l'entorn de JFK, algú insinuava que ella era potser un ocell massa exòtic per a la brega política.

"Sempre vaig ser un destorb per a ell fins que vam arribar a la Casa Blanca", va dir a Schlesinger. "I no em va demanar mai que canviés ni me'n va parlar. Tothom creia que jo era una nena de casa bona de Newport que portava el cabell crepat i roba francesa i que detestava la política… De vegades jo li deia: "Ai, Jack, tant de bo sabessis com em sap de greu ser tan inútil!" Per tant, concloïa: "Això demostra que no estava tan pendent de la seva imatge, perquè, si no, m'hauria demanat que em fes la permanent i que m'arreglés com la Pat Nixon".

Era qualsevol cosa menys una inútil. Arreu del món la trobaven fascinant.

En aquella època, als inicis del feminisme, encara no s'havia transformat en la dona treballadora que concedeix una entrevista a la revista Ms. sobre la necessitat que les dones no depenguin dels homes per viure la seva vida. Era una geisha i n'estava orgullosa: "La nostra era una relació terriblement victoriana o asiàtica". Quan Schlesinger la va assenyalar "com una esposa japonesa", Jackie hi va estar d'acord: "Sí, i crec que és el millor".

Quan parlava de dones, podia ser corrosiva: de la sempre seriosa Indira Gandhi deia que era "una autèntica imbècil, una manaire amargada i horrible", que semblava que "acabava de xuclar una llimona"; i de Clare Boothe Luce insinuava, amb un xiuxiueig entremaliat, que era tan masculina que devia ser lesbiana.

Creia que la seva tasca principal era distreure i tranquil·litzar el marit, i procurar que els nens estiguessin de bon humor quan el líder del món lliure arribés a casa. No es veia com una Eleanor Roosevelt, amb ganes d'empipar-lo amb algun tema polític urgent.

"Recordo que una vegada això ho vaig dir en una entrevista -explicava- i de totes aquelles dones... vam rebre un munt de cartes enfurismades, i una em va preguntar: «I vostè, d'on treu les seves opinions?». I jo li vaig contestar: «Trec totes les meves opinions del meu marit». I és la veritat. ¿Com vol que tingui, jo, opinions polítiques?"

Però aquells tristos dies de fa tants anys, la jove Jacqueline Kennedy s'infravalorava. Tenia un munt d'opinions pròpies, corrosives i suggeridores.

stats