Un diari europeu publicava, fa uns dies, un acudit en què un nen demanava al seu pare si podia fer "pipí" en un raconet, ja que en tenia necessitat. La resposta del pare era que aguantés una mica més, "fins que hagin passat les eleccions alemanyes". Prudència i aguantar la respiració! Aquesta ha estat la situació durant mesos a la UE, on s'han estat posposant debats i solucions, a l'espera del 22/9. Aquests endarreriments no han estat innocus, ja que s'afegeixen a la normal lentitud de les institucions europees. Finalment hi hem arribat: s'ha confirmat la forta identificació dels ciutadans alemanys amb la seva cancellera, encara que haurà de governar segurament amb l'SPD. Podem tornar a respirar, ja podem tornar a parlar del futur de la UE i sobretot de la zona euro, i cal esperar que ara s'accelerin els processos en curs.
Crec que el que més ha patit la lentitud, més ha perjudicat la situació econòmica i més ha dificultat la sortida de la crisi ha estat el retard en la unió bancària (d'ara endavant, UB), i aquesta serà la prova de foc de Merkel. El que passi durant els propers mesos amb la UB (un tema aparentment tècnic i allunyat de la ciutadania) marcarà el futur de l'euro i de l'economia europea, i permetrà veure amb claredat quina és l'orientació d'Alemanya en el seu indiscutible lideratge sobre la construcció d'Europa.
La UB significa quatre coses: un únic supervisor europeu per a tots els bancs, unes mateixes normes de solvència i liquiditat, un sistema únic per resoldre els problemes de les entitats en dificultats i un únic fons de garantia de dipòsits per a tots els contribuents de la zona. Amb això, Europa tindria unes eines similars a les que tenen els EUA, el Japó o el Regne Unit, unes eines que ja hem vist com els han permès fer front a la crisi amb més facilitat que no pas a nosaltres. En absència d'aquestes eines els països, els governs i moltes empreses europees han estat en mans dels mercats, dels especuladors i de les agències de ràting, que han amplificat i agreujat els errors que tant els governs com les empreses havien comès durant els darrers anys.
Crec que el procés cap a la UB s'ha alentit per dues raons: una de tècnica, ja que el disseny és molt complex i la seva fase de transició molt difícil de conduir; i una altra de més política, les reticències d'Alemanya (i algun altre estat) a compartir riscos amb segons quins països. Deixo de banda la primera, precisament per la seva complexitat, i em vull centrar en la segona. Té un punt de comprensible que, vista l'experiència dels darrers anys al sud d'Europa (bombolles, infraestructures supèrflues, corrupcions...), l'opinió pública alemanya sigui reticent a acceptar riscos conjunts i solidaris amb tots els estats del sud.
Però aquesta opinió pública ha de ser conscient de tres coses: 1) que qui més s'ha beneficiat d'un mercat únic de 500 milions de persones, amb una moneda única, han estat precisament els països industrials, i sobretot Alemanya, 2) que no es pot estar només a les madures, sinó que també s'ha d'estar a les verdes i 3) que la millor manera de reduir els riscos, i d'evitar els problemes, és precisament traspassant a la UE la supervisió i control de les activitats de les institucions financeres. N'hi podríem afegir una quarta: quan un conjunt de territoris s'agrupen per a benefici de tots, és imprescindible acceptar un principi de solidaritat que suposa transferències financeres dels més rics als menys desenvolupats, sigui en forma de "pressupostos federals", sigui en forma de compartir mancomunadament riscos. Aquesta és una de les bases d'una veritable unió que vagi, com prediquen a la UE, molt més enllà d'una simple àrea comercial unificada. Una vegada va ser acceptada la moneda única, el camí ja no té marxa enrere fins a la unió política.
Les decisions que en relació a la UB es prenguin els propers mesos a Brussel·les, i les posicions del govern alemany al respecte d'aquestes decisions, serviran per veure la capacitat de lideratge de Merkel orientant els seus ciutadans, i marcant el camí del conjunt dels europeus. Sembla que hi ha una forta identificació de pensament entre el poble alemany i la cancellera, cosa que li hauria de permetre no ser presonera d'impulsos egoistes i estar a l'altura dels seus predecessors Adenauer, Brandt, Schmidt o Kohl, que van fer passos valents i definitius cap a una Europa unida. Esperem que el nen pugui fer ara el "pipí" tranquil.
