Amb el pas de les legislatures ens ha quedat ben clar que per ser un ministre conegut arreu no hi ha res millor que fer les coses malament. El Hall of Fame de ministres mediàtics comença a desbordar amb les incorporacions per la porta gran de José Ignacio Wert amb la mala educació de la seva Lomce i Jorge Fernández Díaz legislant contra les ofenses a Espanya per garantir la integritat d'un estat que, si pogués, desintegraria tot elque desafia les seves essències i creences. I amb lleis així no fa la pinta que pretenguin deixar d'intentar-ho.
Com en tota disputa històrica, es fa difícil saber qui va ser primer, qui va començar l'espectacle de l'ofensa. El cas és que ara Espanya presenta una llei de seguretat per protegir-se de les ofenses, quan fa temps que és ella qui ofèn amb la seva prepotència, intolerància i ignorància. Espanya ofèn quan no escolta, no perquè no hi senti sinó perquè es fa la sorda. Ofèn quan no proposa i només imposa. És un fet inqüestionable que Espanya sempre tira pel dret i mai no consulta -adverteixi's l'astut joc de paraules amb el concepte consulta , gràcies-. Espanya ofèn quan es proclama unitat sagrada i divina, i titlla de pecadors i infidels els territoris que senten el mateix, carregats d'arguments tant o més definitius que els espanyols. Espanya ofèn quan vol ser un poble amb tota la seva voluntat sense respectar la voluntat del poble.
Sempre s'ha dit que només ofèn qui pot, no qui vol. N'hi ha que fa temps que ho comprovem. Per això resulta significatiu que l'Espanya que es proclamava invulnerable ara es blindi amb una nova llei de seguretat. Espanya se sent ofesa o preveu sentir-s'hi ben aviat i fa mans i mànigues per evitar-ho. Mentrestant, Espanya seguirà immòbil sense cap mena de consideració per als que amb la seva manca de sensibilitat podria estar ofenent, i molt. Cap llei protegirà els ofesos per Espanya. Oi que no, ministres?
