Per justificar el títol potser sorprenent d'aquest article, permetin-me proposar dues afirmacions diguem-ne axiomàtiques, sense dedicar espai a argumentar-les. Primera, l'existència de lideratges democràtics potents, fiables, responsables, preparats, amb autoritat moral i sentit històric és una condició necessària, tot i que no suficient, per gestionar les situacions de crisi i evitar prendre-hi mal. Segona, en el procés que viu Catalunya la fórmula òptima seria aquella en què tant la imprescindible consulta als catalans com una possible secessió posterior es fessin d'una manera pactada amb l'Estat, més que no pas a través d'una confrontació. Seria desitjable una actitud davant de la consulta com la del Canadà o el Regne Unit. I, en cas de separació, val més la fórmula pactada a la txecoslovaca que les dinàmiques balcàniques.
Si s'accepten aquestes afirmacions, que em semblen defensables, podem concloure que el procés català té un problema de lideratge. Però, paradoxalment, no el té a Catalunya. Al contrari. El procés català comença o s'accelera ara fa un any precisament quan es troben i es retroalimenten un sentiment molt ampli en la societat catalana i la seva assumpció per part de sectors polítics i institucionals, amb el president de la Generalitat al capdavant. El problema del procés, a Catalunya, no és ni de manca ni d'excés de lideratge. De vegades el problema és que el lideratge necessari tingui capacitat de maniobra. El principal certificat de la importància del lideratge és precisament l'esforç per descavalcar el líder i la il·lusió, considero que equivocada, que desactivant la figura del president i de l'entorn polític que l'encapçala, el procés quedaria reduït a no res.
En canvi, tinc la convicció que, en benefici de tothom, convindria que a Espanya hi hagués un lideratge democràtic fort que fos capaç, fins i tot rectificant una tendència de l'opinió pública perillosament excitada i desinformada, de gestionar la situació fins a dur-la al terreny millor per a tots plegats: el de la convocatòria pactada d'una consulta, l'acceptació per part de tothom del seus resultats siguin els que siguin i, en cas d'arribar a la secessió, la separació negociada i el ràpid establiment dels vincles d'un bon veïnatge. No li demano a aquest líder espanyol que estigui a favor de la independència de Catalunya. Em sembla normalíssim que hi estigui en contra. També Cameron està en contra de la independència d'Escòcia. Li demano només el compromís de combatre-la a través de la convicció i el raonament, més que no pas a través de la prohibició i de la imposició.
Per entendre'ns, el veritable líder espanyol en aquesta conjuntura ha de ser algú que cregui fermament que pot convèncer els catalans que els convé restar dins d'Espanya, no que se'ls ha d'obligar a ser-hi encara que no ho vulguin. Algú que tingui confiança en la capacitat d'atracció del projecte espanyol i que, per tant, estigui disposat a deixar fer una consulta als catalans. I que es cregui capaç de reformar el projecte espanyol fins a convertir-lo en atractiu. No pot ser el que es refugia en la comoditat de la intransigència i converteix la unitat no en una proposta seductora sinó en un trágala forçat. No pot ser qui creu que els problemes se solucionen negant-los o decretant-ne la inexistència al BOE.
Si a un líder espanyol de veritat li diuen que hi ha molts catalans que volen sortir d'Espanya, la seva primera pregunta hauria de ser quants són i si són o no majoria, per evitar la sensació que tant li fa que siguin un deu per cent o un setanta per cent. Un líder espanyol de veritat ja estaria pensant a hores d'ara què ha de dir als catalans perquè no vulguin marxar, en comptes de dir-los que no podran marxar ni en cas de voler-ho. I un líder espanyol de veritat, que no ha de voler la independència de Catalunya, acceptaria la voluntat que els catalans expressessin i intentaria gestionar-la de la millor manera possible, també per als interessos dels mateixos espanyols. No convenen a ningú ni la imposició ni la confrontació. Un veritable líder espanyol lluitaria democràticament per seduir l'opinió pública catalana i acceptaria el veredicte de les urnes. No és impossible. Només cal, des de profundes conviccions democràtiques, coratge i sentit històric. N'hi ha? De moment, no se'n veu.
