L'economia catalana no es pot aturar. Ves quines ocurrències, aquest Junqueras! Com se li acut fer un avís tan temerari? Per favor! I, a més a més, des de Brussel·les! Encara ara se senten espetegar botons de puny d'or i diamants contra taules de roure massís als despatxos dels empresaris per a qui això de la independència -o el simple fet de plantejar-la- és una gosadia que tard o d'hora pagarem cara. Només faltava que ens féssim els fanfarrons al cor del continent, proposant mesures de força que espantin potencials socis i mercats. Mai aprendrem la lliçó. Des d'allà ens poden dir i fer de tot. Des d'aquí no podem badar boca, no fos cas que ens diguin i ens facin coses pitjors.
L'economia catalana no es pot aturar, ni tan sols es pot insinuar que pugui fer-ho. En canvi, es pot prohibir una consulta democràtica, anunciar la suspensió d'una autonomia -vaja, doncs quin nyap d'autonomia tenim!-, escanyar una economia endarrerint pagaments, demonitzar la llengua i la cultura catalanes o insinuar que un president de la Generalitat pot ser arrestat per desobeir les ordres estatals. Tot això sí que es pot fer, i amb total impunitat, perquè així ens queda clar qui mana. I que no pateixin gens, aquí ningú no aturarà res. Ni l'economia ni la tolerància a les agressions externes, ni la nostra resignació, que tendeix a l'infinit. Tampoc aturarem aquella autocrítica tan catalana -he sentit autodestrucció?- ni abandonarem l'afectada autocompassió que ens serveix de refugi davant qualsevol obstacle.
Poca cosa s'hi pot fer si som tan així. Un país amb parlamentaris que s'escandalitzen quan algú es treu una sandàlia enfront de l'arrogància d'un gestor negligent. Una gent que sempre vol quedar bé amb tothom, per acabar quedant malament amb si mateixa. Parafrasejant el profeta de Santpedor, si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, som imparables. Té raó, ningú no ens pot aturar. Ja ho fem nosaltres sols.
