Nits a casa de Joan Fuster

Joan Fuster era una màquina de pensar. Per a un servidor de vostès, jove valencià dels anys 70, això constituïa l'atractiu principal d'aquell personatge. I feia el seu què saber que en una casa de Sueca, enmig d'un país incert i 'provincianitzat' fins al límit de fer-t'hi sentir aïllat, hi vivia un que no parava mai de pensar, que et desbordava de totes totes a l'hora d'usar l'eina de racionalitzar el món.

La riuada tranquil·la de joves que a petits grups vetlàvem fins a l'alba a casa Fuster, escoltàvem els seus monòlegs que s'enganxaven de tema en tema, bevíem whisky quasi com en les pel·lícules de vaquers i fumàvem sense fre. Per descomptat que l'amo de la casa s'hi excedia més que ningú, i si se'n recordava es prenia un Alka-Seltzer per a la ressaca.

Per als que teníem la dèria de pensar i escriure, una nit a casa Fuster era tota una festa. Encara que el present no es revela a la consciència amb tot el seu significat, ens hi trobàvem amb l'únic intel·lectual valencià amb cara i ulls. Entre les classes petites que omplien el país, semianalfabetes i infectades de franquisme, Fuster representava per a nosaltres un gegant del pensament.

Aleshores no ho sabíem –més exactament, aleshores no sabíem res de res–, però el racionalisme implacable, la lògica nítida i esmolada de Joan Fuster era molt brillant i semblava un instrument d'una gran i ràpida eficàcia. En un tres i no res, el país tindria un aspecte nou, s'acabarien els tics endarrerits del món agrícola i, si més no, endreçaríem la situació.

L'esclat de la intel·ligència fusteriana encengué el polvorí de les passions humanes. D'una banda, els companys d'aficions literàries van veure que Fuster s'enfugia del redós local cap a un reconeixement nord enllà. No cal ni dir quines passions o misèries humanes s'hi dispararen. Per contra, l'estament literari barceloní el va acollir, si bé el considerava massa "pagà", com ell deia.

Una de les claus del nostre Sartre de Sueca, en un país on pensar era pràctica de quatre que també llegien llibres, va ser creure que la racionalització es pot aplicar per sistema a tots els aspectes de la realitat. També a la política. Sense acceptar que al cap funciona, a més de la raó, un fum de ressorts irracionals... Però a casa Fuster passàvem unes nits memorables.