Fa tan sols una setmana, el títol d'aquest article hauria sonat com un anacronisme. Quantes lliçons havien de rebre els pobres que gosaven posar en dubte la conveniència de l'energia nuclear, o que s'atrevien a posar en dubte la seva seguretat o que simplement afirmaven que els beneficis d'aquesta energia no compensaven en cap cas els seus riscos. Eren de seguida neutralitzats per un exèrcit de llestos que la defensaven com una energia "neta", sense cap risc, pulcra, perfecta. Perfecta? Bé, no del tot, hi havia la qüestió dels residus, però en fi, se'ns deia, ja trobarem el lloc, la manera, la conveniència. Una qüestió menor, la dels residus, al costat de tots els enormes avantatges. Al davant, el pobre il·lús que ho defensava era menyspreat, tractat de pelut, de carcamal, de retrògrad i, segur que els sona l'expressió, de "progre".
Sí, efectivament, el rebuig a les centrals nuclears només l'he escoltat de manera sòlida, coherent i consistent en boca de la pobra gent que encara tenia el pudor d'autoproclamar-se d'esquerres. Segur que se'n recorden, va començar fa uns anys, i va ser un virus que es va estendre per articulistes, polítics determinats i podríem dir que la majoria de tertulians. Es tractava d'anar a la caça del progre. I, és clar, un pobre idealista que defensés les centrals nuclears era ja un ésser enviat al linxament. Podria citar noms com els de Joan Herrera o d'Eulàlia Vintró, que recordo acorralats per aquesta qüestió en més d'una emissora de ràdio. Imaginin-se aquests idealistes defensant l'energia eòlica com a substituta de la nuclear fa tan sols uns mesos, se sentien de fons els riures que els ridiculitzaven. Quina gràcia que uns mesos més tard sigui la borsa qui els dóna la raó, premiant aquests primers dies les empreses dedicades a les ridiculitzades energies renovables. No em negaran que no és còmic que sigui justament l'Íbex-35 qui acabi donant la raó a Joan Herrera.
I amb la crisi dramàtica del Japó, ves per on, els llestos que ens venien la bondat de les centrals nuclears s'amaguen sospitosament sota la taula, ben callats. És veritat que revisar ara els protocols europeus només perquè hi ha hagut un terratrèmol i un tsunami al Japó (circumstàncies que és pràcticament impossible que es repeteixin en un país europeu) sembla també una posició molt discutible, segurament electoralista i molt oportunista. Però no em negaran que si fins i tot algú tan poc sospitós de donar suport a priori a l'energia nuclear com Angela Merkel la posa en dubte d'una manera tan ràpida i flagrant, és que alguna cosa greu ha passat. Potser és que les veritats no eren tan absolutes com se'ns volia fer creure. Potser també és, com ara afirmen tècnics que abans callaven o que ningú no entrevistava, que no era una energia ni tan neta ni tan exempta de riscos.
En el debat sobre la necessitat de tenir o no centrals nuclears planava també de fons una idea perversa, una altra derivada del fanatisme neoliberal. Se'ns volia fer creure que en un món finit es podria créixer de manera infinita, una fal·làcia delirant que era repetida en algunes aules de les principals universitats neocons del món. S'havia d'imposar la idea del creixement econòmic etern, i s'havia de fer al preu que fos. Calia, per tant, eliminar intel·lectualment els progres o altres éssers sospitosos que s'oposessin a qualsevol dels dogmes, es diguessin energia nuclear o llibertat de mercat. L'energia nuclear, aleshores, era tan sols una eina més al servei de la confraria sagrada del creixement il·limitat. Però el pèndol just de la història, que va i ve, sempre retrata els dogmàtics, siguin quins siguin.
En la ja passada moda de caça al progre, tan passada de moda per cert com la caça que abans patia la gent amb posicions conservadores, es tractava de fer veure que se'ns volia imposar una ideologia. Els que ho proclamaven als quatre vents en realitat el que volien era imposar la seva, d'ideologia. Bé: a veure si d'una vegada deixem les falses creences i ens escoltem els uns als altres.
