La mateixa naturalesa de la guerra, que té ben poc a veure amb la d'un concurs de bellesa, una trobada columbòfila o una cursa de motos, fa que fantasiejar amb una mena de jurat dirimint conflictes resulti ridícul. De fet, si això fos tan fàcil, no estaríem parlant d'una confrontació bèl·lica, sinó d'una competició. A diferència del que pensava l'astut militar prussià Karl von Clausewitz, la guerra no és "la continuació de la política a través d'uns altres mitjans", sinó un acte que ens retorna a la condició de simis que lluiten per dominar un bassal enfangat. En aquest sentit, no tinc la més mínima confiança que el Consell de Seguretat de l'ONU, o el sursum corda , puguin arribar a neutralitzar mai el nostre substrat animal (perquè aquest és, al capdavall, l'origen profund del problema). Sí que crec, en canvi, que amb unes estructures mínimament adaptades al món del segle XXI, no al de la Guerra Freda, l'ONU podria evitar una part substancial de la barbàrie, inclosa la de Síria. Hom podria actuar sense la interferència d'un parsimoniós òrgan col·legiat, el Consell de Seguretat, que únicament pren en consideració els seus propis interessos... però els de fa 25 anys! A finals d'agost vaig sentir com un tertulià de Catalunya Ràdio repetia, almenys una dotzena de vegades, l'expressió "Unió Soviètica". Dissabte passat Putin va fer unes declaracions fent-se passar gairebé per secretari general del PCUS, en comptes de president d'un país que ja no és el que era, ni de bon tros.
La Guerra Freda no existeix, però el Consell de Seguretat de l'ONU, que ha entorpit fins on ha pogut una solució efectiva per a la massacre de Síria, no és res més que un epígon directe d'aquella vella tensió. És normal, doncs, no només que no sigui funcional, sinó que constitueixi un greu factor de distorsió. Per què, en matèria de seguretat, l'ONU ja no serveix de res? Fem memòria. L'ONU neix en un temps que té poc o gens a veure amb l'actual. El 24 d'octubre del 1945 ja se sabia que la fi de la Segona Guerra Mundial no desembocaria de cop i volta en una plàcida pau sinó en un nou equilibri de forces, i amb la corda molt tibada. Era la Guerra Freda, i tenia una lògica pròpia especial que algunes generacions encara no han estat capaces de superar: per això, l'any 2013, alguns encara contraposen "la Unió Soviètica" amb els Estats Units. L'ONU és filla d'aquell temps: només cal llegir el Preàmbul i els capítols relacionats amb qüestions de seguretat de la Carta de les Nacions Unides, aprovada a San Francisco el juny del 1945. La Carta es basava implícitament en l'existència d'una política de blocs, i l'assumia amb claredat a l'article 23.1, per exemple. Avui és 4 de setembre del 2013, no del 1945, i totes aquelles normes destinades a gestionar còmodament la victòria dels aliats ja no tenen cap justificació. De manera molt especial, el Consell de Seguretat constitueix un anacronisme flagrant, un artefacte obsolet, i en conseqüència ineficaç. La vella Societat de Nacions, fundada el 1919, es va dissoldre l'any 1946 (encara que sembli estrany, ambdues organitzacions van arribar a conviure com a ens diferenciats si fa no fa durant un any). A començaments de la dècada del 1990, un cop resolta la Guerra Freda, quin sentit tenia la composició dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat? Posats a fer, ara s'hi podrien incorporar també alguns representants momificats de l'Imperi Austro- hongarès o de l'Otomà, amb l'argument que en el seu moment van ser molt importants.
La lliçó més evident de la carnisseria siriana -però no només d'aquesta- és que convé imaginar una nova entitat internacional capaç de gestionar aquestes situacions més enllà de la lògica obsolescent de la política de blocs. L'any 1945 l'ONU tenia 51 països membres, alguns dels quals (l'URSS, Txecoslovàquia, Iugoslàvia) ni tan sols existeixen ara. Avui són 193, cosa que fa més que recomanable una refundació (per cert: vostè i jo, amic lector, tenim clar quin serà el 194). La Societat de Nacions va tenir el seu recorregut històric, com tantíssimes altres institucions que es fan i es desfan, i un bon dia es va veure superada per les circumstàncies. A l'ONU li està passant el mateix, i des de fa ja massa temps. I això no és tot: la mateixa naturalesa històrica d'aquesta institució, que no era altra que la d'arbitrar la Guerra Freda, està perpetuant absurdament la política de blocs i generant tensions imaginàries. Per desgràcia, el canvi es produirà només quan en passi una de molt grossa. És una vella tradició.
