El PSC davant el moviment popular

La Via Catalana no molesta la gent sinó uns determinats partits que es creuen àrbitres de la realitat. La gent ha respost a la crida amb entusiasme i disciplina, apuntant-se a la cadena tram a tram, fent-se'n voluntaris, treballant per construir-la. Els partits discrepants s'han assegut a discutir la crida. Estan intentant que el marc no se'ls faci massa incòmode. Unió ha criticat el lema amb una certa elegància, però la direcció del PSC ha caigut en l'error de menystenir el moviment popular. És una manera de fer política definitivament obsoleta.

En el seu famós tuit sobre les persones ofegades, el diputat Xavier Sabaté va escriure que el govern d'una Catalunya "anestesiada" està distret "preparant la cadena" mentre a les platges se succeeixen les desgràcies. És difícil ajuntar més despropòsits en tan poques paraules. Dir-ne anestesiada d'una societat capaç de mobilitzar més d'un milió de persones és agosarat, però entendre que aquesta mobilització només pot existir si la fa el Govern és un insult als milers i milers de persones que s'han organitzat soletes, sense tutela de ningú, i que hi treballen cada dia. Com si la societat no fos capaç de prendre la iniciativa! Només que Xavier Sabaté sortís del despatx i s'acostés a qualsevol dels actes que l'ANC fa arreu del país, entendria que la gent es belluga per uns paràmetres que no tenen res a veure amb la política de partits verticals, calladets i autistes.

El tema és de fons: qui fa la política, els ciutadans o els partits? I com s'articula la voluntat popular a través dels partits? La resposta només pot ser una: la política es fa de baix a dalt. Avui, l'ANC posa deures al Govern i al Parlament, que són miraculosament receptius; els diu que cal una data per a la consulta. Els partits hi poden discrepar, matisar-ho, fins i tot intentar-ho diluir, però no poden girar-s'hi d'esquena. Per contra, la direcció del PSC ha desautoritzat amb acritud les veus discordants de la minoria catalanista que no vol perdre contacte amb la societat mobilitzada, quan la preocupació d'un partit que es diu progressista hauria de ser com recuperar, si no el lideratge, almenys la capacitat d'interpretar la voluntat popular que s'expressa en la mobilització. Només canalitzant aquesta voluntat la política pot regenerar-se i fer-se sincera, eficaç i radical.

Radical? La crisi institucional i econòmica -estructural, doncs- de l'Estat és tan profunda que no hi ha solucions fora de la radicalitat democràtica, però interpretant-la des de la moderació natural de la societat catalana. Sembla una contradicció però no ho és: cal repensar tot el sistema de relacions socials per aconseguir un resultat més just per a tothom. Si una cosa ha posat en evidència aquesta crisi és que el sistema fa aigües. Però aquesta revolució només és possible des de la moderació -la sensatesa- de les majories socials. I només serà possible deixant enrere el llast que representa l'Estat, o sigui, a partir de la independència.

El que és interessant del moment no és només la forta iniciativa ciutadana, sinó també la diferent capacitat d'adaptació d'uns partits que van començar el seu camí democràtic amb el mandat de reconduir el moviment popular fins a desactivar-lo: la Transició va ser això. La Transició va ser posar totes les energies a fer colar una Constitució restrictiva en l'àmbit social i nacional per asserenar la societat, i aquesta necessitat de distensió justificava la desmobilització. Ara mateix, la desmobilització requeriria altes dosis de l'anestèsia que Xavier Sabaté considera que detecta, perquè l'experiment de la Transició va infantar un sistema pervers que ja no té acceptació. La crisi ho ha fet esclatar tot.

Avui l'hegemonia està situada en uns paràmetres diferents dels que havia conegut el PSC quan exercia quotes extraordinàries de poder. Per això, la direcció del PSC ha de fer servir els arguments que esgrimeix l'espanyolisme recalcitrant: les mateixes mentides. Però el desconcert d'estar fora de la majoria no autoritza a dir que la majoria s'equivoca. Encara menys quan el catalanisme convencional ja no pot garantir els seus postulats bàsics -autonomia i immersió lingüística- davant l'envestida salvatge de l'Estat. Ai las!, la proposta federalitzant del PSC-PSOE és una versió maquillada de l'antic peix al cove! El moviment popular és lluny de tot això. És l'unionisme el que s'ha quedat enrere, defensant l'Espanya que no té respostes a les necessitats de Catalunya, a la voluntat de progrés i convivència de la gent catalana.

El + vist

El + comentat