Si neixes i et toca de cognom Iglesias, el mínim que pots esperar és que els teus pares no et posin de nom Pablo. Si aquest és el cas, t’has d’espavilar molt a la vida. I això és el que ha passat. Iglesias és un líder amb molta fusta. Podem ha estat la gran revelació de les eleccions europees i ha aconseguit 1,2 milions de vots. Esquerra Unida, tot i créixer molt, n’ha obtingut 1,5 milions. D’aquesta manera, Podem s’ha situat com a quart partit a Espanya després d’haver-se fundat fa només quatre mesos. I ha quedat en tercera posició en comunitats com Astúries, Madrid i les Balears.
M’havien parlat d’aquest personatge i el dia 13 de desembre de l’any passat vaig voler sentir-lo en directe. Vaig anar a l’Orfeó Gracienc, al barri de Gràcia de Barcelona. La sala estava atapeïda de gent jove independentista: potser hi havia unes tres-centes persones. Iglesias va iniciar un gran espectacle polític. Era una simple conferència; ni tenia partit, ni pensava presentar-se a les eleccions. Va definir-se com un madrileny patriota espanyol: “ Entre patriotas nos entendemos bi en ”, va dir. Grans aplaudiments tota l’estona. Referint-se als partits tradicionals va afirmar: “ No se lo creen, no son creíbles. Existe un déficit político ”. O: “ La corrupción es el sistema por el que gobiernan los que no se presentan a las elecciones ”. I també va portar la contrària a un públic molt mobilitzat. Els va dir que estava fart de fer sempre mobilitzacions defensives davant d’atacs a drets o a serveis públics, i que ell volia propostes com per exemple tenir una ministra d’Habitatge com Ada Colau, que nacionalitzés habitatges dels bancs per donar-los a la gent desnonada. I davant dels atacs de la dreta proposava sortir al carrer en manifestacions de suport. Que fàcil que va semblar que un bon grapat d’independentistes catalans s’entenguin bé amb determinats madrilenys! Iglesias potser serà en el pròxim Pacte de Sant Sebastià.
Aquell dia vaig veure el que és un polític amb carisma, amb capacitat d’explicar-se amb coherència i convicció: un fora de sèrie. Iglesias no és altra cosa que el relleu generacional desacomplexat de la vella política d’esquerres. Però aquesta manera de ser d’esquerres no és només el relleu generacional d’Esquerra Unida, sinó que ho és fins i tot del PSOE. A la Comunitat de Madrid, Podem aconsegueix 250.000 vots, IU 230.000 i el PSOE 419.000. Que un partit creat fa quatre mesos aconsegueixi aquest resultat ens parla de l’extraordinària fragilitat dels partits d’esquerres tradicionals i del seu allunyament de la gent.
Es diu que Podem és, per fi, la veu política del 15-M, la darrera frontera de la postmodernitat i les noves tecnologies que tenen en la xarxa el nou déu a qui adorar. Fals. Pablo Iglesias és un home educat en una família socialista i format políticament en la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya. Com diu César Rendueles ( Sociofobia, Ed. Capitán Swing, 2013), i val tant per al 15-M com per a Podem: “Internet se ha convertido en un arma formidable, no para sacar a la gente a la calle, si no cuando la gente ha salido a la calle ”. Tant el 15-M com els círculos de Podem es fonamenten en el cara a cara i el compromís.
Podem és el resultat, almenys, de dues equacions. La primera és la crítica al socialisme realment existent. Tot indica que és d’on han aconseguit més votants. La segona és que el fet que Iglesias hagi conegut des de dins les restes del postcomunisme i les mil fraccions en què aquest postcomunisme està descompost a Madrid li ha permès crear un partit quan en realitat hauria de ser-ne el seu líder. Per cert, electoralment a Catalunya Podem és com la CUP dels barris del cinturó industrial.
Aquests dies hi ha molts comentaris sobre l’ascens del feixisme a Europa, però parlem poc de les causes. Si els treballadors, la classe obrera, abandonen el socialisme, és perquè abans el socialisme ha abandonat els seus i ha preferit els poderosos.
No puc deixar de donar una dada curiosa. Si sumem el centreesquerra i l’esquerra a Catalunya (PSC, ERC, ICV i Podem) obtenim un total d’1.300.000 vots. D’altra banda, si sumem la dreta i el centredreta (PP i CiU), n’obtenim 800.000. UPyD i C’s sumen 190.000 vots. Curiós.
Si aixequés el cap el venerable Pablo Iglesias, el fundador del PSOE, estaria molt més orgullós del seu homònim que d’Alfredo Pérez Rubalcaba, segur. Potser he de corregir-me: si el teu cognom és Iglesias, només hi ha una possibilitat pitjor que el fet que et posin Pablo, i és que et posin Julio.
