El PSC ha posat aquesta setmana damunt la taula les seves cartes sobre el pacte fiscal, com a pas previ per iniciar les negociacions amb la resta de partits. Els socialistes han deixat clar que volen reduir l'aportació de Catalunya a la resta de l'Estat però que, sense renunciar a un model "propi", rebutgen qualsevol via que no tingui un encaix jurídic clar.
És una manera de dir que no és necessari sortir de la Lofca i que n'hi ha prou amb un aprofundiment del sistema actual que no es generalitzi després a la resta de comunitats.
És una posició legítima i que significa un avenç respecte a la posició tradicional del PSC, però és sensiblement diferent de la que han pactat al Parlament CiU, ERC i ICV: un sistema que permeti a Catalunya recaptar tots els impostos i negociar una quota de retorn a l'Estat pels serveis prestats i una altra en concepte de solidaritat (que Navarra i Euskadi no paguen en l'actualitat).
Resulta evident que el suport del PSC al pacte fiscal seria d'un gran valor, però en cap cas aquesta adhesió hauria de servir d'excusa per descafeïnar i buidar de contingut allò que s'ha pactat al Parlament i que forma part de la "transició nacional" anunciada per Artur Mas en el discurs d'investidura.
Després de la sentència del Constitucional contra l'Estatut i la massiva manifestació del juliol del 2010, no s'entendria un altra ronda de negociacions a la baixa, ni de cara endins ni de cara enfora.
El president Mas ha de liderar un procés en què, més fins i tot que la xifra final de recursos que s'aconsegueixi, es posi l'accent en la necessitat que Catalunya disposi dels seus propis recursos, és a dir, la clau de la caixa en exclusiva.
Aquesta és l'única via per acabar amb l'actual dèficit fiscal. I això no es pot fer dins de la Lofca.
Pere Navarro va dir que el PSC "no serà un obstacle per a l'ambició de Catalunya". Doncs bé, si segons el CEO tres de cada quatre catalans donen suport al concert econòmic, amb quins arguments es pot oposar a una ambició tan compartida?
