Perdre el cap

Plou a Ocata amb acarnissament. Diria que amb mala fe. La borrasca és fenomenal i els arbres li rendeixen un obligat homenatge, com el meu cap. Qui tingui una labirintitis m'entendrà. De fet escric aquest article pensant en els meus germans, els ménières , afligits de vertígens i acúfens que somatitzen disciplinadament cada petita variació isobàrica. En dies així l'únic consol que ens queda és saber que allà fora hi ha algú sentint exactament el nostre desgavell anímic.

Com que diuen que hem de parlar del que sabem, avui parlaré de tres persones notables que ens han precedit en aquesta cosa de perdre el cap: Descartes, Bentham i sant Dionís.

Convidat per la reina Cristina de Suècia, Descartes va arribar a Estocolm a primers d'octubre del 1649, a les portes del que seria un dels hiverns més crus de tots els registrats a Europa. "Què hi faig en aquest infern gelat?", es preguntava. El més important de tot el que va fer va ser morir-se. A principis de febrer del 1650 va agafar una pulmonia. No va ser un bon pacient. Es va resistir a les sagnies perquè no n'entenia el sentit, però ell mateix s'administrava sorprenents beuratges a base de vi i tabac. Va morir el dia 11 d'aquell mes. Tenia 53 anys. Sent catòlic en un país protestant, va ser enterrat en un cementiri destinat a les víctimes de plagues i als nens sense batejar. Uns anys després els francesos van reclamar el seu cos. En arribar a la seva darrera llar, es va obrir el taüt. Llavors es va descobrir que el cos del filòsof racionalista no tenia cap. Es diu que se'l va quedar un capità de la guàrdia sueca. El 1787 D'Alembert va escriure un petit entreteniment titulat Diàleg entre Descartes i Cristina de Suècia als Camps Elisis . La reina recrimina al filòsof en el més enllà el seu excessiu amor a la solitud. Un savi com ell hauria estat molt útil a la humanitat si, en lloc de tancar-se en metafísiques, hagués convençut els poderosos de les virtuts de la vida en pau. "Hauria estat rebut amb els braços oberts! -ironitza Descartes-. Persuadir els homes perquè no es degollin, quan ni ells mateixos saben per què es degollen!" El 1809 el filòsof Berzelius va comprar el que suposadament era el crani de Descartes, que es conserva actualment al Musée de l'Homme. Al seu epitafi s'hi pot llegir que "està gaudint de la Veritat que va perseguir durant tota la seva vida".

Quan el filòsof utilitarista Jeremy Bentham va morir, el 1832, va ordenar que el seu cos es conservés incorrupte, assegut en una cadira, amb actitud de concentració filosòfica i vestit amb les seves robes de cada dia. Es guardaria a l'interior d'una espècie d'armari dissenyat per poder transportar-lo fàcilment, perquè a Bentham li feia il·lusió imaginar que els seus amics i deixebles es reunirien al seu voltant per prosseguir els seus debats habituals. Però tot el procés de momificació va resultar un desastre. El rostre va perdre gairebé per complet qualsevol familiaritat amb el de Bentham i els seus amics van decidir substituir el seu cap per una reproducció de cera. Per respectar el seu desig, van dipositar el cap original, amb les ulleres, entre els seus peus. El lloc triat per guardar el conjunt va ser el claustre sud de l'edifici principal del University College, de Londres. I aquí va començar el destí a jugar les seves cartes. Aquell cap filosòfic va ser un reclam irresistible per als estudiants. L'any 1975 el van segrestar i van demanar-ne un rescat de 100 lliures. En una altra ocasió va desaparèixer i reaparèixer de manera sorprenent en una consigna de l'estació d'Aberdeen. La gota que va fer vessar el got va ser quan el trist i desfigurat cap de Jeremy Bentham va despertar-se un dia enmig del camp de futbol. A partir de llavors, es conserva en un lloc segur i el cos només llueix el seu útil cap de cera.

A sant Dionís, patró de París, se'l representa amb la figura d'un bisbe que porta el cap a les mans. Hi ha una bona raó per a aquesta iconografia. Va ser decapitat per un centurió romà quan es dirigia a la seva congregació a l'antiga ciutat de Lutècia. El cap li va rodar per terra. Ell el va recollir i va continuar el seu sermó. Els seus goigs ho diuen així: "Degollat vos aixecàreu / i el cap vau arreplegar / amb ell vàreu caminar..." M'imagino que trontollant una mica. Res que no coneguem nosaltres amb els nostres vertígens. Antigament, fets com aquest es consideraven extraordinaris. Avui, que tots portem l'USB a la butxaca, això de tenir el cap a les mans no deixa de ser un gest trivial.

Més continguts de