1 Pressions La pregunta que més es repeteix aquests dies és si Mariano Rajoy plegarà. De moment, tenim una dada objectiva per contestar-la: ell ha dit que no, que durà fins al final el mandat que la ciutadania li va donar. Rajoy té marge per resistir, encara que resistir pugui significar deteriorar la situació fins a límits impossibles.
Perquè la dimissió d'un president es produeixi es necessita una pressió molt forta: aquesta pressió pot venir de la seva consciència, i la dimissió és llavors un gest de reconeixement d'error que honora el que la fa; pot venir dels poders fàctics, que en democràcia també existeixen encara que faci vergonya reconèixer-ho; pot venir del seu propi partit, per lluites internes de poder o perquè la consciència de risc de naufragi obligui a sacrificar el líder; pot venir de l'oposició; o pot venir d'una gran pressió ciutadana. Cap d'aquestes quatre pressions s'expressa avui amb prou força. De Rajoy, sabem per la seva pròpia veu que no té cap intenció d'immolar-se. Com es pot veure en els seus SMS de complicitat amb Bárcenas, hi ha dues paraules que predominen en el vocabulari del president: resistir i tranquil·litat . Els poders fàctics -el diner espanyol i les autoritats comunitàries- aposten de moment per l'opció conservadora: no tocar res. Al PP hi ha moviments i quasi ningú dubta que els darrers esdeveniments pretenen centrar l'atenció sobre Rajoy perquè Aznar quedi fora de pla. Però en un partit de tradició molt jeràrquica, com és el cas, falta molt encara perquè les baralles es converteixen en esquerdes. Sobretot amb una oposició sense poder d'intimidació, que ni tan sols és capaç de posar-se d'acord sobre què vol fer. La debilitat del PSOE és en aquest moments la principal fortalesa de Rajoy. Aquesta crisi agafa els socialistes sense haver fet els deures i els converteix en purs espectadors de la situació. Un fet que confirma que el sistema polític espanyol està seriosament avariat. En aquestes circumstàncies, només una mobilització ciutadana molt forta, a l'estil del que va passar després de l'11-M, podria forçar Rajoy a prendre alguna decisió. Però tampoc hi ha senyals clars que la indignació -que és molt gran- es transformi en mobilitzacions i en pressions massives. La manca d'alternativa també frena la ciutadania. Tot això pot canviar en qualsevol moment. ¿Té Bárcenas encara alguna bomba per fer explotar? Si l'extresorer provés alguns dels comportaments dels quals acusa Rajoy, inacceptables en el context europeu, llavors sí, Rajoy no tindria sortida.
2 Rics Encara que sembli impossible, hi ha algun empresari català que ha aconseguit navegar amb èxit sense endeutar l'empresa. Segurament, fa cinc o sis anys alguns dels seus col·legues devien pensar que era un beneit; ara no ho diran, però segur que els agradaria estar al seu lloc. A un d'aquests rars empresaris industrials que no es va deixar endur per la quimera del crèdit li vaig sentir un comentari que em va semblar un bon indicador de la situació: "En aquest país la classe capitalista s'ha anat convertint en rendista". Sempre havíem entès que un capitalista era aquell que arriscava els seus diners en les seves empreses. Però els empresaris s'han acostumat tant al crèdit que, quan aquest crèdit es restringeix, no hi ha finançament. Els fa molta mandra transformar el seu diner en capital. O, si ho voleu dir d'una altra manera, són més rics que capitalistes.
3 Ignomínia Amb tots els focus orientats cap a Rajoy i Bárcenas, aquests dies ha passat relativament desapercebuda una frase que s'ha guanyat a pols un lloc en l'antologia universal de la infàmia. Per defensar un PP acorralat en els seus comptes i en les seves mentides, Esteban González Pons, de qui alguns diuen que és el millor orador del partit, ha tingut l'ocurrència de dir: "El PP no és Bárcenas, és Miguel Ángel Blanco". El partit que sempre ha presumit de ser el principal defensor de les víctimes del terrorisme utilitzant-ne una en un vergonyós ús partidista. És una frase fastigosa que confirma la disposició del PP a embrutir una escena política que ja és irrespirable. Es parla molt sobre si Rajoy ha de dimitir o no. En un partit decent, González Pons ja hauria estat cessat.
