Plegar

Segurament és el verb català que ha fet més fortuna, en la seva accepció d’acabar. De tota manera, quan els paletes pleguen -o plegaven, perquè ara ja no es posa ni un totxo-és per tornar a començar l’endemà. El verb té aquest sentit: interrompre una feina per reprendre-la més tard (IEC dixit ). Ara que els paletes i altres treballadors no pleguen, perquè ja ningú no té feina, es dedica a plegar una altra mena de gent, i així podríem canviar la famosa cançoneta marrana i dir: “Plega el rei i plega el Papa, de plegar ningú s’escapa”. I és cert. Va plegar el papa de Roma i ara ha plegat el rei d’Espanya. I no crec que cap dels dos sigui per tornar-hi. (També Duran Lleida diu que plega, però només ho diu. I si ho fa, aquest sí que serà per tornar d’alguna altra manera. I plega Rubalcaba i plega Navarro.) Va plegar el papa Benet i ara viu discretament en una residència. Però la santa mare Església té els seus mecanismes: convoca l’Esperit Sant, que sol anar-hi, i els cardenals acaben trobant un successor. I així ha passat fa ben poc. I així ha aparegut el papa Francesc, seràfic i populista, que cau tan bé a tots els bonistes del món global.

El rei d’Espanya també ha plegat. En llenguatge reial se’n diu abdicar, que vol dir desdir-se’n. El rei se n’ha desdit, d’això de ser rei. Ja en té prou. Està cansat, no gasta gaire salut i se li han complicat les coses a casa. El conseller Homs va dir que ho havia fet pour sauver l’entreprise familiale. Potser sí. Una filla espavilada i un gendre aprofitat ho poden fer tremolar tot. L’ entreprise pot deixar de donar beneficis, i, esclar, això no pot ser. Suposo que l’exmonarca no viurà pas en una residència de jubilats, com el papa Benet, i també suposo, perquè sóc un mal pensat, que la seva vida no serà ni la meitat de discreta. Vull creure, però, que als esquelets dels elefants que ha mort no n’hi afegirà cap més, perquè el seu, d’esquelet, ja no li permet fer-ho. Ha fet molt bé de plegar. I no s’ha pas d’avorrir perquè té molta feina a administrar la immensa fortuna que ha apilonat en aquests gairebé quaranta anys de regnat. De tota manera, no sé si abdicant hi guanyarà gaire, perquè perdrà una cosa que val més que cap altra. Quan va plegar, eo die se non modo consulatu, sed etiam libertate abdicavit. Ho va dir Ciceró. Traduït i adaptat: aquell dia va renunciar no solament a la corona sinó també a la llibertat. A la llibertat profunda de saber-se per damunt de tot i de tothom, aquella llibertat que pot portar, però, com ha estat en el seu cas, a entendre-la malament. Però la satisfacció de tenir-la, la perdrà. L’heretarà el seu fill.

La corona també té els seus mecanismes successoris. En aquest cas, no hi intervindrà l’Esperit Sant. Ni tan sols la G. de Dios, com abans. El Noi ha rebut la corona en una cerimònia laica. S’han fixat com és de lletja la corona d’Espanya? Matussera, d’un disseny pèssim, exagerada de dimensions. Tal com el país que vol representar. I és de plata daurada. Visca l’aparença! On va anar a parar tot l’or que van portar d’Amèrica? No en van poder desviar ni una miqueta per fer-se una corona com cal? Ara el pobre Noi reial, que, per més obligar-nos, es diu Felip, haurà de reflotar l’entreprise i caure simpàtic a tothom. On viurà? En aquella espantosa mansió que es va construir als jardins del papà o bé faran canvis, ell al palau i el papà al chalé? Quanta incertesa! Mentrestant l’espantosa bandera republicana voleia per Madrid i per altres llocs. La bandera de la República Espanyola, és a dir, la bandera d’Espanya en una altra accepció, però la mateixa bandera.

Que facin el que vulguin. Però val més boig conegut que savi per conèixer. Val més aquesta monarquia malgirbada i chusquera amb vies d’aigua que no pas una República presidida pel duc de la FAES. I què volen que els digui, a mi el Noi reial em cau força bé. Només s’ha equivocat en el casament, per ara. Mira que casar-se amb un esquitx! Però ella serà reina d’Espanya, que és del que es tractava.

Fa anys vaig conèixer el Noi reial. Vaig haver d’explicar-li l’exposició Verdaguer, de la qual jo era un dels comissaris. Es va mostrar molt interessat en l’herència dels Comillas i va preguntar-me si el mossèn vivia al palau (suposo que havia llegit alguna cosa sobre la bellesa de la marquesa). No em va semblar que tingués gaire sentit de l’humor. El que sí que és cert és que vestia i vesteix molt malament. Com un pijo madrileny, que, en definitiva, és el que és. No cal dir que li desitjo molta sort.

Més continguts de