El dia que vaig decidir ser periodista, poc vaig imaginar-me que acabaria convertida en cronometradora. La culpa? Que lleis fetes per polítics siguin les que regulen els temps que els polítics han de sortir als informatius de la TV pública en les campanyes electorals. Ja sap, és quan, per exemple jo, surto i dic: "Hola, sóc la Núria Solé, però no li diré qui sóc perquè estem en contra que ens imposin la durada de les informacions. Per tant, cap de nosaltres signa la feina". De tant repetir-ho, al final la reivindicació ha provocat rebuig entre l'audiència i per això en aquesta campanya hem decidit que cada tres dies ensenyem el temps que hem de donar a cada partit. Per què? Perquè encara quedi més clara l'absurditat. Efectivitat actual de la mesura? Zero. Previsió que serveixi per a alguna cosa? Zero+zero. I, llavors, per què ho fem? Bona pregunta.
I sense perspectiva de solucionar aquesta situació, ja hi ha qui qüestiona el concepte d'informació taxada en aquesta campanya de les locals. Diuen que no té sentit dedicar cada dia no-sé-quants minuts a les aventures dels candidats de BCN. Argumenten que si a Catalunya som 7 milions i mig i a BCN són 1,6 milions, a 6 milions de catalans no els importa la informació emesa en una TV pública. Bé, independentment que jo pensi o no que aquest és un sistema caducat, imposat per una inèrcia que expulsa l'espectador, el més trist és que la nostra feina sigui fer complir la llei amb un cronòmetre a la mà.
