Presumpció d'indecència

Sense cap intenció d'aixafar guitarres, cal reconèixer que els resultats del 25-N no han suposat l'apoteòsic Big Bang del sobiranisme que molts esperàvem. La cosa ha fet llufa potser per una convocatòria precipitada, una campanya mal plantejada o una realitat social desconeguda. I enmig de tot plegat, l'ombra de la corrupció ha esquitxat a banda i banda, abans i després de les eleccions. Per una mena de karma maquiavèl·lic, el que eren comptes en paradisos fiscals per als uns, han esdevingut comissions immobiliàries per als altres. I al capdavall s'ha parlat més de l'honorabilitat dels governants que del full de ruta cap a l'estat propi, o de com aturar retallades implacables que esqueixen recursos i benestar.

És inqüestionable que quan hi ha interessos pel mig -sobretot si són electorals-, ens passem la presumpció d'innocència pel forro del cinisme. Insinuacions, informacions no contrastades i mitges veritats es converteixen en armes de destrucció massiva que dinamiten el prestigi i devasten les oportunitats a curt termini. La indecència del joc brut polític, vingui d'un diari, de les clavegueres del sistema o d'un despatx municipal, ens acabarà convertint en desconfiats crònics. Cada cop que s'acosti a una cita transcendental, ens malfiarem de tot i de tothom i cap estratègia semblarà aigua clara. La conspiranoia haurà calat entre els ciutadans que fins fa poc anaven amb el lliri a la mà.

Als grans mals, pitjors remeis. I davant de les acusacions de tèrboles corrupcions sorgeixen adhesions desmesurades. Es defensen integritats indestructibles i s'exhibeixen confiances cegues al 100%. Registres impossibles; cap ésser viu demostra tanta fiabilitat. L'experiència ens diu que en el joc pervers de la lluita pel poder, per confiar a cegues cal tenir els ulls ben oberts. Arribar a aquesta conclusió és indecent, cert. Com ho són els arguments que ens han portat a deduir-ho.