Pujol o la Catalunya líquida

L’autodestrucció de la imatge pública de Jordi Pujol és un episodi emblemàtic d’un fenomen ampli i transcendent: la fi del cicle iniciat durant el postfranquisme, en un procés que revesteix la forma de “modernitat líquida” (en l’expressió encunyada pel sociòleg Zygmunt Bauman). D’aquesta manera, l’ statu quo polític, social i econòmic conformat l’últim quart de segle, que semblava sòlid i rocallós, ara esdevé fonedís. El resultat és que se succeeixen esdeveniments impensables fa pocs anys, com la convocatòria d’un plebiscit d’independència, o senzillament inconcebibles, com la inculpació de frau fiscal per part d’un expresident de la Generalitat.

Un canvi de rumb. En aquest sentit, tot i que el tema central de l’agenda política és el 9-N, cal tenir en compte que les exigències de replantejar el paper de Catalunya a Espanya (siguin secessionistes o federalistes) se situen en un context molt més ampli.

I és que avui no tan sols es vol redefinir el futur paper de Catalunya, sinó també el de Barcelona, la seva metròpoli, que aplega 1,6 milions d’habitants i n’és l’aparador. Les grans protestes veïnals que ha conegut a Can Vies i a la Barceloneta indiquen que l’urbs, percebuda fins ara com un model d’èxit, genera un malestar ciutadà difús que s’expandeix. Alhora, s’alcen veus que denuncien una gentrificació de diversos barris, en al·lusió al foragitament dels seus veïns tradicionals per l’arribada d’altres de més poder adquisitiu o de turistes.

Aquestes mobilitzacions apunten l’existència d’una demanda social àmplia que vol un cop de timó en el rumb de la capital catalana, per tal que guanyin centralitat les inquietuds dels seus habitants i no interessos econòmics percebuts com a aliens. Ho il·lustra la consigna de la plataforma Guanyem Barcelona, que lidera Ada Colau: “Estem perdent Barcelona i volem recuperar-la”.

Una política mutant. Un segon vessant d’aquesta Catalunya líquida el configura la ràpida mutació de l’escena política. En primer lloc, les dues grans forces tradicionals (PSC i CiU) esdevenen minvants i busquen reinventar-se. És significatiu respecte a això que el president Mas, tot i liderar un procés de gran suport a les urnes, no aturi la davallada de la seva formació a les enquestes.

En segon lloc, irrompen rètols nous, alguns dels quals es consoliden (C’s i la CUP) i d’altres s’eclipsen (com Reagrupament i SI). A la vegada, els escenaris electorals esdevenen cada cop més imprevisibles, en proliferar partits exprés : formacions creades en un temps breu a partir d’un gran ressò mediàtic i viral, que obtenen presència institucional.

En tercer lloc, assoleixen projecció creixent figures de l’esfera civil, especialment dones, com testimonien els casos de Colau, Teresa Forcades, Muriel Casals i Carme Forcadell. En definitiva, l’antic bipartidisme deixa pas a un mapa fragmentat, les xarxes socials tenen un rol preponderant en la vertebració de noves opcions i els lideratges d’ outsiders cotitzen a l’alça.

Tòpics enganyosos. La inculpació de Pujol posa damunt la taula un tercer aspecte de la Catalunya líquida: ¿fins a quin punt són versemblants els missatges que, tot simplificant, han codificat una Catalunya industriosa i dinàmica contraposada a una Espanya indolent, corrupta i clientelar? El cas Palau i d’altres assenyalen que les dicotomies maniquees no funcionen i que la corrupció també és un greu problema dels catalans: segons Josep Lluís Carod-Rovira, s’hauria pagat un 5% de comissions en les adjudicacions d’obra pública fetes durant els governs de CiU.

Finalment, Pujol també ha abonat els discursos d’àmbits nacionalistes espanyols que denuncien els catalanistes com a egoistes que empren la senyera per protegir la pela i veuen l’oasi català com una “ charca ponzoñosa ”. L’assagista Pío Moa ho va descriure així el 2005: « En Cataluña los mezquinos nacionalistas no dejan de dar la tabarra con ese dinero “perdido” que ellos, ¡ah ellos!, sabrían emplear tan bien... en ese balneario donde las denuncias de corrupción entre partidos se acallan con amenazas de boicot político y apelaciones patrióticas al “bien de Cataluña ”». Avui el govern central associa independentisme amb corrupció (el ministre Cristóbal Montoro ha assenyalat que els “hereus polítics” de Pujol poden estar “contaminats” per la seva presumpta herència) i, paradoxalment, ho fa amb munició fornida per un expresident de la Generalitat.

Pujol, en definitiva, és el símbol més vistós d’aquesta Catalunya líquida. La gran incògnita és si la seva volatilitat perdurarà i evolucionarà cap a un estat gasós de conseqüències insospitades.

Més continguts de