Opinió 02/07/2014

Què és una ‘eurovinyeta’?

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

D’una manera inconcreta, difusament, l’expressió la casta fa referència al lligam simbiòtic que sol establir-se entre el món de la política i el de la comunicació de masses. És probable que aquesta relació promíscua sigui avui inevitable, però aquí ja entraríem en un altre tema. És igualment probable -molt probable, de fet- que la majoria de denúncies contra aquesta zona d’intersecció de poders provinguin de persones que, més que odiar la casta, se’n senten injustament excloses. Això també són figues d’un altre paner, però convé tenir-les ben presents per entendre certes actituds en aparença contradictòries, com ara acceptar una acta de diputat després d’haver subjectat una pancarta on es llegia “No ens representeu”. Un dia d’aquests n’haurem de parlar, de la casta anticasta i de l’estultícia dels que s’empassen dòcilment les seves enormes rodes de molí.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En tot cas, si alguna cosa caracteritza la casta és l’ús d’un llenguatge autoreferencial i orgullosament aliè als usos normals o canònics de les paraules. El darrer exemple que hem pogut contemplar ha estat l’enigmàtica eurovinyeta. A la majoria de diaris que llegeixo, de ràdios que escolto i de teles que veig, gairebé ningú no ha considerat oportú explicar-me què era això de l’ eurovinyeta. ¿Una petita parcel·la ubicada en territori europeu on tenien intenció de fer raïm? O potser un acudit gràfic fet a Europa? He observat igualment que el terme s’utilitza tant en català com en castellà. Pel context, crec haver inferit que es tracta d’una taxa que s’aplicaria a vehicles pesants de transport de mercaderies a la xarxa viària europea. Repeteixo que això ho he deduït d’una manera vaga i aproximada: ningú no m’ho ha explicat, i jo no tinc l’obligació de conèixer els argots dels altres (ni els altres de conèixer els meus). És perfectament normal que quan un polític debat amb un altre polític l’aplicació de la directiva 2006/38/CE (que modificava la directiva 1999/62/CE, la referida també als vehicles pesants de transport de mercaderies) es refereixi simplement a l’“eurovinyeta”. ¿Aquest ús resulta també justificable per part dels professionals de la informació? D’això ja no n’estic tan segur.

D’argots n’hi ha a tot arreu. A la universitat tots sabem què vol dir, posem per cas, “IP” (investigador principal); però les persones que no treballen en aquesta institució no tenen cap obligació, ni cap necessitat, de saber-ho. El que no té justificació, el que delata l’existència d’alguna cosa semblant a una casta, és el fet d’elevar una denominació gremial a la categoria de llenguatge normatiu. En aquest cas, el gremi passa a ser percebut, i amb raó, com una casta. El terme eurovinyeta és un calc incorrecte del francès eurovignette. La vignette de l’impôt sur les automobiles és l’adhesiu o distintiu que porten els cotxes per indicar que han fet efectiu l’impost de circulació. Aquí d’això no en diem pas vinyetes : en diem enganxines, o adhesius, o distintius, etc. Però fins i tot en el cas que parléssim de l’“eurodistintiu” o de l’“euroenganxina”, per exemple, continuaríem projectant sobre la ciutadania aquesta sensació de llenguatge secret, de codi particular de la casta politicomediàtica (més mediàtica que política, per ser més precisos).

Això que els explico de l’ eurovinyeta resulta, en tant que qüestió puntual, anecdòtic. El rerefons de l’assumpte, en canvi, té més importància. De fet, explica la puixança actual dels populismes de dretes i d’esquerres, separats per una línia cada cop més primeta. Tenim dos extrems: d’una banda, el d’una suposada casta que s’expressa crípticament, amb el seu propi dialecte autoreferencial; de l’altra, els d’uns suposats justiciers populars “que diuen les coses pel seu nom”. En aquest precís context, “dir les coses pel seu nom” significa exactament simplificar els conceptes, emocionalitzar els debats i adular el votant explicant-li el que vol sentir, no el que hauria de sentir. Tot just enmig d’aquests dos extrems existeix -existia?- una possibilitat que sens dubte resulta poc llampant o atractiva, però que ajuda a crear societats d’adults ben informats. Són els que després podran actuar responsablement i racionalment, tant en l’àmbit individual com col·lectiu. Des d’una perspectiva liberal, la funció social dels mitjans de comunicació consisteix a informar honestament; i la seva funció política és fer de contrapès del poder, no imitar-ne el llenguatge. El cas de l’ eurovinyeta representa tot just el revers, l’antítesi d’aquesta noble i vella vocació il·lustrada.

stats