Aquests dies han causat força sensació les declaracions del comissari europeu de l'Energia, el senyor Günther Oettinger, en què qualificava d'"apocalipsi" la situació generada al Japó pel desastre nuclear de Fukushima. De fet, sembla que molta gent s'ha sentit més alarmada per les paraules del susdit Oettinger que no pas per la catàstrofe en si. És el que té l'era de les megacomunicacions globals, que les coses no són pel que són, sinó per la valoració mediàtica que reben. I si un accident nuclear és titllat d'apocalipsi per tot un comissari europeu d'Energia, doncs, som-hi, tots els programes matinals de ràdio i televisió s'han de posar a preguntar al personal per l'apocalipsi de marres: apocalipsi punt sí, apocalipsi punt no.
D'altra banda, tampoc no ens ha d'estranyar que la paraula apocalipsi , posada en boca d'un alt funcionari de Brussel·les, hagi despertat tanta expectació. Al cap i a la fi, apocalipsi és un mot que entenem com a sinònim de l'expressió la fi del món , i això sempre resulta dissuassori i més aviat convida a fer-ne poca conya. A més a més, si del que parlem és de la fi del Japó, és cosa que només incumbeix als japonesos; en canvi, si és el món sencer el que s'acaba, el tema ja ens concerneix a tots, fins i tot al solidari ciutadà europeu que acaba d'assabentar-se de les declaracions de herr Oettinger. El que és curiós -l'etimologia sempre és curiosa- és que, en el grec clàssic original, apocalipsi no volia dir fi del món , sinó revelació . Va ser el cristianisme el que va completar l'accepció com a revelació dels fets de la fi del món, i per extensió, com a designació dels textos que descriuen aquests fets, com l'Apocalipsi de Sant Joan, per esmentar segurament el més significatiu. Posats a especular una mica, existeix un terme força proper que, d'acord amb el significat que li ha atorgat la teologia, aparentment tindria més relació amb la idea de la fi del món i, més concretament, del Judici Final cristià: es tracta de la paraula apocatàstasi , que en grec antic volia dir restabliment i que els Pares de l'Església -Orígenes, en particular- van adoptar per referir-se a la restauració, al final dels temps, d'un estat primitiu de perfecció que la humanitat havia posseït al principi, i que comportaria la reconciliació amb Déu. La redempció universal, en una paraula. Que porta cua, perquè existeix una polèmica antiga centrada en la qüestió de si els condemnats a l'infern serien també redimits o no. Sant Gregori de Nisa va arribar a afirmar la redempció final del dimoni, que ja és dir.
Arribats a aquest punt, és possible que el lector pacientíssim s'estigui preguntant què té a veure tot això amb els reactors avariats de la central de Fukushima, o amb les conseqüències de les radiacions que emeten. Doncs res de res: com el noranta-cinc per cent, d'altra banda, de tot el que hem pogut llegir o escoltar aquesta setmana sobre els desastres nuclears, a càrrec d'opinadors, polítics i altres llumeneres. O sigui que tampoc no hem desentonat gaire.
