1 . PROMETEU. El progrés ha estat una idea forta de la modernitat. Tot moviment emancipador s'ha vinculat a aquest concepte. Però la desmesura prometeica que va anar guanyant terreny a Occident fins a fer-nos creure que tot era possible ha fet que la idea de progrés es dissolgués en el principi del creixement. A mesura que el discurs de l'economia s'ha anat imposant com a paradigma de la ideologia i de les decisions polítiques, s'ha consolidat la creença que creixement i progrés eren la mateixa cosa. El creixement és inevitablement instrumental, no té cap sentit si no va acompanyat del perquè i del què en fem, on volem que ens porti i com el repartim. El sentit del progrés és la millora global d'un grup humà, organitzat dins un marc polític nacional o supranacional. Però l'aliança entre una tecnologia que per definició tendeix a l'expansió il·limitada i un discurs econòmic que veu la complexitat humana com un destorb, sembla haver portat el cicle prometeic als seus límits.
El filòsof François Flahault, a Le crépuscule de Prométhée , explica aquest procés. I assenyala els quatre errors que han posat el model occidental en risc. Primer, creure que l'home no forma part de la natura, que hi està per sobre i pot fer-ne el que vulgui; segon, creure que on hi ha racionalitat no hi ha desmesura i que, per tant, tot és possible si té coartada racional; tercer, denegar la interdependència humana, oblidant que la vida social és l'hàbitat natural de l'ésser humà; quart: entendre el desig d'existir d'una manera incondicional i absoluta, més enllà de les exigències de la vida amb els altres. Aquests quatre errors es resumeixen en un: el descontrol de la voluntat de poder. El desfici prometeic és propi de la vida humana. Per posar-hi límits es van inventar les formes de civilització i la política democràtica, que té entre les seves missions "conciliar l'economia amb la preservació de la biosfera humana". Aquest és el sentit del progrés que la follia del creixement econòmic com a horitzó absolut ha esborrat de l'imaginari social fins a dur Europa al bloqueig polític, econòmic i moral d'una crisi que amenaça el seu rol de privilegi al món. Cal reconstruir una idea humana de progrés.
2 . TEMOR. Sarkozy va voler disputar el lideratge europeu a Merkel, però va acabar portant-li les maletes. Tots coneixem el mètode Sarkozy: cada matí anunciava una revolució, però quan es feia fosc França no s'havia mogut ni un mil·límetre. Hollande va voler marcar diferències però cada dia se'l veu més reduït a la impotència. Des del Partit Socialista francès és llança un missatge contra el govern alemany, i immediatament veus del mateix partit i tots els tenors de la dreta protesten. Passen els anys, però el temor reverencial a Alemanya roman. Un filòsof prominent de l'esquerra, Étienne Balibar, apel·la a "un lideratge històric, una proposta política audible per a tots i per a cadascú". No la podem esperar de Merkel, "però faig la hipòtesi que ha de venir d'Alemanya", diu, perquè "la primera tasca és convèncer la massa dels ciutadans alemanys d'intercanviar els beneficis (relatius) que treuen de la crisi i els avantatges (provisionals) de la seva superioritat econòmica per un interès col·lectiu a llarg termini". Un nou somni per a Europa.
3 . CONTENIDOR BUIT. Diu la reina d'Holanda en el seu comiat: "Avui el poder no pot dotar de contingut la monarquia". Te tota la raó. Però, tanmateix, és inevitable preguntar-se: una institució que no té contingut, per a què serveix? És una qüestió simbòlica, diuen alguns. Purament decorativa però útil, diuen altres. L'experiència ens ensenya que el problema dels contenidors buits és que molt fàcilment s'omplen de merda.
