Sa corda i es bou

P assar s'arada davant es bou és una expressió emprada habitualment per definir una actitud precipitada, una ànsia per obtenir alguna cosa. I la deim i sentim amb tanta naturalitat que sovint oblidam l'obvietat del seu origen: del temps en què llauràvem amb bous.

Si avui veure llaurar amb bístia ja és un element museogràfic o un entreteniment de fira nocturna, llaurar amb bous forma part de la més profunda prehistòria, només visible en alguna remota albufera, en fotos d'exòtics viatges a l'Índia o en alguna república banarera africana.

Avui, l'animal totèmic peninsular per antonomàsia, el brau encorbatat, l'animal polític, el bou regidor o diputat, conseller o assessor, ens guia i lidera. Votam i obeïm, la resta, a compte del bou.

Si algú s'atreveix a demanar, a qüestionar, de seguida l'acusaran de preferir un altre bou -la vaca cega i magra opositora-, de ser un antitaurí, o els més benèvols li diran que les reformes a fer eren profundes, que l'herència heretada (la de la mala gestió roja, no el robatori blau evidentment) fa perdre molt de temps, i sobretot, que no passi s'arada davant es bou , que tengui abnegada paciència.

La vida sempre és un exercici d'equilibrista entre el qui barata es cap se grata i qui no s'arrisca no pisca . I en el nostre cas, quan el bou prefereix pasturar i que els ciutadans s'armin de verkami , es fermin a l'arada i passin al lloc de l'animal, és hora de passar-hi: si hi ha sou líquid i puntual per a assessors i dirigents culturals però no n'hi ha per a músics, arqueòlegs o museus; ni per als festivals de música de qualitat que oferim als visitants; o per als deutes contrets amb fires de teatre; si no hi ha diners, ni tampoc cap idea; aleshores no dimiteixin, seguin a la cadira, pasturin tranquils, però tornin el sou, perquè val més sa corda que es bou .