Daniel Polisar és un dels fundadors del Shalem College, la primera universitat de model americà a Israel. Doctor per Harvard en govern i ciència política, Polisar va ser a Nova York fa unes setmanes per impartir conferències sobre la guerra de Gaza. En una d’aquestes conferències, Polisar va afirmar que “l’exèrcit d’Israel és el més moral del món”. Encara que l’auditori era jueu i sionista, el malestar d’una part del públic va ser evident, fins al punt que Elliott Horowitz, professor de la Universitat de Bar-Ilan, també a Israel, es va alçar per denunciar que no existeixen els exèrcits més o menys morals. La divisió dels assistents sobre aquest assumpte era notable i la conferència va acabar envoltada de polèmica i de debat agre.
Tota guerra és una fallida moral i els exèrcits, com a instruments de la guerra, estan mancats de moralitat. No existeixen ni exèrcits ni guerres morals. Tanmateix, la tradició intel·lectual, filosòfica i teològica de justificació de la moralitat de la guerra no és solament llarga i fructífera, sinó que és absolutament vigent. Nigel Biggar, professor de teologia moral i pastoral a la prestigiosa i històrica càtedra Regius d’Oxford, va publicar l’any passat In defense of war. Aquesta obra és el darrer intent de moralitzar la guerra en aquesta fraudulenta tradició intel·lectual. Aquesta tradició assumeix com a morals i bons la guerra i els morts, amb la destrucció que comporten, dins uns límits arbitràriament establerts pel pensador de torn.
¿Com podem assumir que una acció intrínsecament dolenta pugui ser moralment bona? Les guerres es poden justificar per l’interès, la causa instrumental. Fins i tot, en el vocabulari usualment emprat pels defensors de la moralitat de la guerra, una declaració de guerra podria ser justa, segons els interessos que la mouen. Aleshores, ens hauríem de plantejar si la justícia es fonamenta en la moral. La moralitat de la justícia és també altament qüestionable.
És possible que Daniel Polisar volgués dir que l’exèrcit d’Israel intenta actuar amb el màxim humanitarisme possible per evitar víctimes col·laterals. Però l’humanitarisme dels combatents no defineix el grau de moralitat d’un conflicte. I aquí rau la fallida tant moral com intel·lectual de tota justificació ètica de la guerra. Si reconeixem que cap guerra ni cap exèrcit són morals, estem assumint una premissa crucial: la guerra és l’anorreament de tota moral. Partint d’aquesta idea bàsica, aleshores podem aplicar correctius i atenuants a la immoralitat de la guerra, però no podem convertir-la en moral. La moralitat resideix en la pau, que és la cosa bona, el bé.
Podria semblar que estic elaborant un manifest pacifista. I no és el cas. Cal alliberar la moral de la càrrega de la guerra, cal ressituar el conflicte bèl·lic i el combatent en la categoria que els correspon. Així, cal assumir l’existència del mal de la guerra. La guerra no ha de ser l’element de definició de cap societat, de cap sistema filosòfic, de cap religió. Però l’interès pot justificar una guerra. L’interès pot perseguir el bé, com podria ser el cas d’una intervenció militar per salvar les minories ètniques de l’Iraq exterminades brutalment per l’Estat Islàmic. Però la intervenció militar no seria, en cap cas, el bé. Si assumim el mal com a resposta al mal, per què esperem de justificar-ho segons la moralitat?
És molt inquietant d’observar la llarga llista d’apologetes de la moral de la guerra en la història. És encara més inquietant de veure-hi els noms de tan il·lustres teòlegs: de sant Agustí a Paul Tillich passant per sant Tomàs d’Aquino i Francisco de Vitoria. A ells devem en bona part la transformació de la guerra en una acció moralment justa. L’exercici històric, eminentment cristià, de justificar moralment la guerra i els exèrcits ja va ser meticulosament desmuntat durant el decenni de 1980 per un altre teòleg contemporani, Stanley Hauerwas, de la Universitat de Duke. I no hem d’oblidar l’impacte que en aquest debat ha tingut el filòsof catòlic Alasdair MacIntyre i el seu After virtue.
La guerra no és moral ni és bona. Per consegüent, no és mai desitjable. I, malgrat tot, això no evita que sigui tristament útil segons els interessos i les causes instrumentals de poders, estats i col·lectius humans. Quan un col·lectiu o nació decideix atacar un altre col·lectiu o nació, l’instint de supervivència és la reacció que mena a la guerra. Fins i tot l’interès per la supervivència d’un col·lectiu pot provocar que un tercer s’impliqui en una guerra per causes humanitàries que, en si, són bones. Però l’acció acaba produint-se per mitjà del mal.
Tota guerra és moguda per l’interès, sigui de la natura que sigui. Reconèixer-ho és el primer pas per salvar la moral, si és que encara la podem salvar.
