1.Els escocesos van acabar votant no en part perquè el govern britànic els havia donat la possibilitat de votar sí. Pot semblar paradoxal, però no ho és. No és el mateix percebre una actitud democràtica, i fins i tot cordial, en el país del qual vols separar-te, que veure’l com una presó. Molta gent -crec- va pensar: “Diré no perquè m’agrada estar en un país que em permet dir sí ”. No és cap contrasentit. És perfectament lògic. Rajoy està actuant de manera diametralment oposada. La conclusió de tot plegat sembla clara: amb aquesta dinàmica, el sí a la independència anirà creixent a Catalunya imparablement. La gent pot votar no en un país que et deixa votar sí ; el que no tolera és que no la deixin votar. Va molt més enllà de la política, això: és una qüestió de dignitat. I aquí arribem a la segona lliçó.
2.El 55% dels escocesos han votat no perquè, malgrat tenir friccions i discrepàncies amb el govern de Londres, sempre se’ls ha reconegut com a nació en l’esfera dels símbols. Quan Anglaterra i Escòcia s’enfronten en un partit de rugbi, damunt la gespa hi ha dos països en igualtat de condicions, i no una nació de veritat i una altra de fireta. En general, la identitat britànica, a diferència de l’espanyola, no et fa passar per l’adreçador ni t’obliga a deixar de ser el que ets. Heus aquí una altra raó del triomf del no, i no és precisament accessòria.
3.Ara esgrimiré un concepte acientífic, però en el qual crec fermament: el de l’instint col·lectiu de les classes mitjanes posterior a la Segona Guerra Mundial. Després d’aquella catàstrofe, les societats europees occidentals van adquirir l’habilitat de distingir entre les aventures que pagaven la pena i aquelles que no porten enlloc; de no confondre l’esforç que cal fer en nom de les generacions futures amb l’esforç que les acabarà perjudicant. Per la mateixa raó que a Escòcia ha guanyat el no, a Catalunya guanyarà el sí: les classes mitjanes intueixen que aquí el risc rau justament a no moure’ns d’on som.
4.El vot de les persones és important; però en un referèndum, a més d’urnes, hi ha altres receptacles invisibles on es diposita la por que generen els mercats, les amenaces tàcites dels líders d’altres països, la manipulació informativa o la nostra pròpia inseguretat. És probable que aquestes altres urnes hagin pesat més, molt més, que les primeres. La democràcia no s’exerceix mai en un context abstracte i immaterial, sinó al bell mig de la realitat. Els vots formen part d’aquesta realitat, evidentment, però per si sols són insuficients per canviar el curs de les coses.
5.Si David Cameron no hagués autoritzat la celebració d’aquest referèndum, ara mateix el Regne Unit seria més feble. A curt termini, aquesta incertesa resulta assumible, per descomptat; a llarg termini, en canvi, és inviable. Això és el que no entén el govern espanyol. L’oposició a la voluntat política de la majoria d’un país i del seu Parlament, basada en interpretacions restrictives o fins i tot esbiaixades de la llei, pot servir per aturar el primer cop, però no per guanyar la partida. Si la consulta catalana no se celebra, Espanya perdrà tard o d’hora legitimitat democràtica i credibilitat internacional. No sembla pas un gran negoci, aquest.
6.En aquestes qüestions, la Unió Europea (UE) té un parti pris inequívoc, explícit, claríssim. En conseqüència, no paga la pena perdre ni un minut més empenyent el carro per aquest pedregar. És una inversió que no donarà mai fruits. Si la UE s’ha oposat sense complexos a la independència d’Escòcia malgrat l’escrupolosa legalitat del procés, no cal ser gaire imaginatiu per deduir quina serà la seva actitud respecte de Catalunya. En tot cas, la conclusió és més complexa. La podem resumir en dues preguntes. a) ¿Als catalans ens calen aliats? Sí, sens dubte, inevitablement. b) ¿Els trobarem en el si de la UE, aquests aliats? Estic convençut que no; més aviat hi trobarem el contrari.
7.La setena lliçó que ens ha proporcionat Escòcia és que els argumentaris polítics tenen un recorregut molt limitat: no ens fan canviar d’opinió amb tanta facilitat. Hi ha moltíssimes coses que es poden consensuar racionalment, i d’altres que no. En aquest segon cas, sembla assenyat deixar de malgastar saliva amb envitricollades apel·lacions a la Guerra de Successió o a la naturalesa del càlcul de les balances fiscals. No ens posarem d’acord, ni ara ni mai. La solució senzilla i civilitzada consisteix a saber quants pensem una cosa i quants una altra, i prendre una decisió d’acord amb la voluntat de la majoria. Democràcia, en diuen.
