Ahir només vam posar exemples d'apostrofació davant sigles amb l'article el . Avui ho compliquem i veurem també els dubtes que planteja l'ús de la i de davant sigles que es lletregen.
Si la sigla es lletreja i la primera lletra és vocal, el i de s'apostrofen sempre ("L'IPC puja", "Un advocat d'UGT"). En canvi, la s'apostrofa amb A, E i O ("El controla l'OJD") però no amb I i U ("Passaré la ITV"), perquè es considera que l'accent recau en l'última lletra de la sigla i, per tant, la I i la U són àtones.
El desacord sorgeix quan la sigla es lletreja i la primera lletra és una consonant començada amb vocal.
Quasi tothom apostrofa el (l'FMI, l'SPD), però mentre que l'ÉsAdir o l'esborrany normatiu de l'IEC també apostrofen la i de ("jugador de l'NBA" i "traficant d'LSD"), El Periódico o el Manual d'estil de Mestres, Costa, Oliva i Fité "sintonitzen la FM" i "fan classe de FP". I la Pompeu Fabra es queda a mig camí: "sintonitza l'FM" però "emissores de FM".
El criteri de l'IEC té de bo que és més simple; i el del Manual d'estil -que seguim a l'ARA-, que permet saber el gènere de la sigla i limita el lleig contacte entre l'apòstrof i la consonant a l'únic cas en què no apostrofar contradiria obertament el que diem: "l'FBI" i no pas "el FBI".
Aquest últim criteri té un altre punt a favor: és més coherent amb el que tothom -incloent-hi l'IEC- aplica a mots que comencen amb essa líquida. "Ha perdut l'Sporting" o "Defenso l' statu quo " però "Sóc de la SGAE" i "Una novel·la de Steinbeck".
