Silva i Vidal, o l’adéu a Montesquieu

“J usto cuando reinicié la investigación sobre Miguel Blesa, los expedientes disciplinarios empezaron a sobrevolar mi juzgado. [...] Con imputaciones así cabría expulsar de la carrera judicial a todos los jueces ”, afirma Elpidio José Silva a La justicia desahuciada. I és que després d’haver ordenat la presó per a l’expresident de Caja Madrid, Blesa, aquest magistrat ha estat acusat i jutjat per prevaricar en el cas. El resultat ha estat un procés mediàtic a voltes esperpèntic atès que Silva l’aprofita per difondre la seva candidatura europea al capdavant del Movimiento RED (Renovación Democrática Ciudadana). L’episodi, des de la nostra perspectiva, seria indicatiu de tres tendències polítiques que cada cop tenen més vigor.

1. L’expansió de la democràcia 2.0. En primer lloc, l’ingrés a l’escena política del jutge suma un nou concurrent a les formacions impulsores d’una democràcia directa i que es volen projectar com a expressions de la societat civil i no partits tradicionals. En general, volen fer realitat la plaça electrònica que projecta internet: una democràcia participativa horitzontal i immediata sense lideratges verticals. Aquesta oferta creix fins al punt que avui és difícil diferenciar els perfils d’Equo, Podemos, Red Ciudadana - Partido X o la flamant RED.

En tot cas, l’eclosió de la nova sigla constata que aquesta democràcia 2.0 arrela perquè les xarxes socials constitueixen el missatge i a la vegada canal transmissor dels nous actors polítics i els faciliten popularitat low cost. A Catalunya ho hem vist en la CUP o Procés Constituent.

2. La continuïtat dels superjutges. En segon lloc, Silva té un clar antecedent en el salt a la política de Baltasar Garzón als comicis legislatius del 1993. Aleshores el famós magistrat va ser número dos de la candidatura de Felipe González a Madrid i va justificar la seva decisió al·legant un afany de lluitar contra la corrupció que afectava el PSOE i regenerar-lo. La seva carrera política, però, va ser efímera: elegit diputat el juny del 1993, el maig del 1994 va deixar l’escó i el càrrec de delegat del govern pel pla nacional sobre drogues i va afirmar que se l’havia utilitzat com “un ninot” i era impossible combatre la corrupció de l’executiu.

L’acció política de Garzón a l’època no va constituir un fenomen aïllat, sinó que va plasmar a Espanya la irrupció d’un populisme que emanava de la judicatura. Com va exposar Antoine Garapon a Juez y democracia (1997), destacats magistrats tendien a assumir arreu una missió redemptora, quant a la democràcia, que es nodria del descrèdit de l’Estat i la decepció de la política, de manera que la justícia acabava “ el proceso de despolitización de la democracia ”. El cas emblemàtic d’aquests superjutges va ser l’italià Antonio Di Pietro, rostre visible de Mani Pulite (Mans Netes, la gran croada judicial contra la corrupció política), que el 1996 va entrar en política, va ser ministre i va liderar la Itàlia dels Valors, un partit que vol “un país just i honrat”. Avui Silva fa estendard també de la regeneració i es projecta a través dels mitjans de comunicació com un lluitador contra els abusos del poder al marge de l’ establishment.

3. Es difuminen les fronteres entre política i judicatura. Finalment, el cas Silva palesa que les fronteres entre l’esfera política i la judicial cada cop es dilueixen més, bé per la irrupció de superjutges, bé pel control que vol exercir el poder executiu sobre el judicial, o bé perquè s’ha produït una politització de la justícia i una judicialització de la política. Recordem, a tall d’exemple, el nomenament de l’exmilitant del PP Francisco Pérez de los Cobos com a president del Tribunal Constitucional, o l’esclat mediàtic del sindicat Manos Limpias (constituït el 1995 i que va adoptar el nom de l’expressió Mani Pulite).

Catalunya coneix ara un conflicte ubicat en aquestes fronteres difuses entre política i judicatura: 33 magistrats signants d’un manifest a favor de la consulta sobiranista han estat investigats per la policia. A més, un d’ells, Santiago Vidal, s’ha manifestat coautor d’una eventual carta magna d’una Catalunya independent, cosa que ha dut el CGPJ a cridar-lo a capítol.

Els casos de Silva i Vidal, doncs, no són inconnexos, sinó símptomes que la política passa cada cop més pel sedàs judicial, com acrediten les disquisicions que contraposen legalitat i legitimitat en el procés sobiranista. I és que avui les batalles polítiques es guanyen tant a les urnes com als tribunals, mentre assistim a l’enterrament discret de Montesquieu i la seva separació de poders.

Més continguts de