Precisament ahir, el dia en què la Comissió Europea escollia Barcelona com la primera Capital Europea de la Innovació -en paraules de la comissària europea d’Investigació, Innovació i Ciència, Máire Geoghegan-Quinn, “per la dedicació a l’ús de noves tecnologies a favor dels seus ciutadans”-, al Born Centre Cultural es presentava el projecte Barcelona Ciutat Educadora, que girarà al voltant del XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores. En el context competitiu global, en què les ciutats juguen cada vegada un paper més rellevant, sembla lògic que s’hagi posat de moda el concepte de smart city o ciutat intel·ligent. La configuració actual de la nova Barcelona, per exemple, que es buida de velles fàbriques contaminants del segle passat i s’omple d’edificis i centres d’innovació generadors de nova riquesa, ho testimonia.
Estem entrant en una nova etapa estratègica de la configuració de les ciutats que posa en relleu el protagonisme de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i les seves aplicacions. Entitats com l’Institut Ildefons Cerdà, per exemple, han estat pioneres en la recerca i el desenvolupament d’enfocaments multisectorials i integrats de les TIC aplicats a una gestió més eficient de les ciutats. Hi ha iniciatives que permeten mesurar i controlar els nivells de contaminació, radiació i soroll, i també regular el reg dels parcs i la il·luminació dels carrers, fer un seguiment del trànsit de vehicles i adaptar-hi el funcionament dels semàfors, detectar i informar de les places d’aparcament disponibles a cada carrer o advertir de l’estat dels contenidors d’escombraries, etc.
Però aquestes aplicacions i els seus eficients resultats podrien conduir, potser de manera massa irreflexiva, a concloure que el paper central de les ciutats només ha de ser business oriented. Tindríem, així, un centre urbà farcit d’empreses, amb infraestructures TIC i atractor d’inversions, però que foragitaria del seu espai els ciutadans i els projectaria a la perifèria. O bé podem imaginar un espai que obre de bat a bat les portes a l’economia del coneixement, a la innovació i a la tecnologia pressuposant que aquesta concentració de capital i riquesa, en el millor dels casos, també acabarà beneficiant o esquitxant els ciutadans. O ens podríem emmirallar en un disseny urbà planificat i connectat de parcs, clústers, districtes o sectors que colonitzen el territori urbà convertint-lo en un sistema de competició empresarial però que actuaria d’esquena a la vida dels habitants.
Barcelona i altres ciutats catalanes que aposten pel talent haurien de tenir clar que no hi pot haver ciutats intel·ligents amb bosses importants de ciutadans exclosos. Les ciutats poden esdevenir un espai d’exclusió en àmbits molts diversos: l’urbanístic, l’econòmic, l’educatiu, el laboral, el d’habitatge, el socioassistencial i sanitari, el cultural i esportiu, el civicoassociatiu, etc. No hi ha possibilitat de talent sense una aposta important pel capital humà, per les polítiques d’inclusió i pel capital social. La famosa classe creativa de Richard Florida no surt del no-res, sinó de les interaccions entre escola i universitat, administracions, entitats socials, famílies, empreses, iniciatives ciutadanes, mitjans de comunicació, grups de creadors, etc. Altrament dit, no són les smart cities les que creen capital humà i social, sinó que és l’aposta decidida per aquests capitals i per polítiques inclusives el que genera ciutats intel·ligents.
Per fer-ho possible, cal impulsar polítiques de participació democràtica, d’educació activa, de desenvolupament humà, de veïnatge i proximitat, de creativitat i innovació i accions concebudes des de la transversalitat col·laboradora dels actors i la interdepartamentalitat administrativa.
Estem parlant, en realitat, de ciutats sostenibles i inclusives. Tenim la tendència a desvincular inclusió i innovació, participació ciutadana i creativitat, densitat relacional i desenvolupament urbà, sostenibilitat mediambiental i generació de riquesa. Però la tendència exitosa és la contrària. Les ciutats exitoses són ciutats educadores, són ciutats que aposten per fer aflorar els talents de tota la seva gent, la de sempre i la nouvinguda, i que no temen incorporar la veu dels ciutadans en el disseny de les polítiques públiques. Són ciutats que connecten desenvolupament econòmic sostenible amb una alta qualitat de vida, amb una gestió racional dels recursos naturals i la cura estètica dels espais urbans a través d’una gestió participativa, i que eviten la polarització social combatent la desigualtat.
En conclusió, les noves tecnologies de la informació i la comunicació aplicades a les ciutats han de ser inseparables de la promoció del talent dels ciutadans, i aquest talent només aflorarà en espais urbans inclusius i educadors.
