El maig del 1994 la revista Ajoblanco publicava una entrevista a Mark D. Schuster, professor de urban studies and planning a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts. El professor Schuster acabava de publicar el llibre Who's to pay for the arts? The International Search for Models of Arts Support , ACA, 1994.
Schuster hi presentava els pressupostos de les infraestructures culturals dels EUA. Les administracions públiques aportaven el 12% dels pressupostos de la música clàssica, el 6% en l'òpera i el 7% en teatre no comercial. En museus, només el 13% era sufragat per les administracions (govern nacional, estatal i local). El pressupost es completava amb les aportacions de particulars (46%), empreses (6%) i fundacions (7%); la resta, un 28%, s'obtenia amb ingressos propis.
És cert que els EUA tenen una llei fiscal que possibilita les donacions. Però, no obstant, Schuster explicava la diferència respecte a Europa per una tradició cultural diferent. A la vella Europa, els ciutadans pensen que són les administracions públiques les que han de sufragar la cultura, mentre que als EUA els ciutadans entenen que la cultura és la seva causa i responsabilitat.
He analitzat els pressupostos en l' Annual report dels anys 2008-2009 del Metropolitan de Nova York: l'aportació pública és de l'11%. Al Museum of Fine Arts de Boston l'aportació és del 0% el 2006. Al MOMA de Nova York l'aportació pública el 2009 és d'un milió de dòlars sobre 250 milions de pressupost total, és a dir, un 0,4%. Que lluny que estan els museus espanyols d'aquestes xifres. Hi ha una altra diferència: als EUA les aportacions són fonamentalment dels ciutadans, mentre que a Europa les aportacions privades en l'àmbit de la cultura són gairebé totes d'empreses.
La participació del sector privat en l'àmbit de la cultura va començar no fa gaires anys a Europa. França va presentar el desembre del 2002 un pla governamental per incentivar-la, el plan gouvernemental sur le mecenat et les fondations del ministre Jean-Jacques Aillagon, dirigit a empreses i a particulars. A finals dels anys 90, a Espanya i, concretament, a Catalunya es van crear empreses per recaptar fons privats que, en gran part, es dedicarien a la cultura. Però tot això no va anar acompanyat d'una reforma suficient de les lleis fiscals. Malgrat tot, l'anomenada societat civil es va començar a incorporar als patronats de les infraestructures culturals buscant la seva participació econòmica i alhora la incorporació dels mètodes de l'empresa privada a la gestió pública.
Però les polítiques culturals les segueixen definint les administracions públiques, d'acord amb els seus pressupostos i els programes dels partits polítics. I és evident que, en la seva presa de decisions, aquestes han de tenir en compte el sector, però en el nostre cas és el departament de Cultura el que ha de definir les polítiques culturals. Ens estranyaria que en altres camps les polítiques les decidissin els professionals del sector.
Per ser assessorada en algunes de les seves polítiques culturals, la Generalitat va crear organismes consultors: la llei 20/1987 va crear la Institució de les Lletres Catalanes, la llei 17/1990 de museus va definir la Junta de Museus i la llei 6/2008 va crear el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. La institució de les Lletres Catalanes es crea com a continuació de l'entitat creada el 1937 en les circumstàncies d'aquell moment, en plena Guerra Civil, per protegir les lletres catalanes; l'any 1987, el de creació de la nova Institució de les Lletres Catalanes, la realitat era diferent, però prevalien encara els objectius. La Junta de Museus va tenir una continuïtat sota la dictadura. La seva refundació en la llei de museus del 1990 es va remetre també a la creació de la Junta del 1907. En els dos casos és el departament de Cultura qui presideix les juntes de govern. En aquestes juntes hi participen àmpliament representants dels sectors culturals de l'àmbit corresponent.
El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), del 2008, està presidit per un membre del seu consell, és a dir, per la societat civil. I qui determina les polítiques culturals en els àmbits atribuïts per llei al CoNCA és la societat civil, que adquireix un paper substitutiu de l'administració. Com diu la mateixa llei de creació en el preàmbul, "el convenciment que cal mantenir la política de foment i expansió de la cultura i de les arts al marge de les conjuntures polítiques, concretes i accidentals, i que, en tot cas, la societat, únic titular dels actius culturals del país, ha de participar en les decisions que hi incideixen". Mal preàmbul, al meu entendre, ja que substitueix el concepte de política cultural per a "conjuntures polítiques, concretes i accidentals". I nosaltres la política ens la creiem. Construir instruments fora de context és inviable.
Així tornem als treballs del professor Mark D. Schuster: caldrà un canvi de mentalitat per aconseguir que la societat civil senti la cultura com a responsabilitat seva, i l'assumeixi. Però falta molt de temps encara.
