Si algú es mira, de fora estant, l'abundant literatura generada per la qüestió catalana en l'opinió publicada espanyola recent s'adonarà d'un fet sorprenent: l'escassetat de textos amb arguments contundents però respectuosos contra el procés sobiranista i l'enorme quantitat dels que en parlen des de la conyeta, l'insult, el menyspreu i la burla. I no estic parlant dels comentaris anònims. Estic parlant d'articles signats per personalitats políticament i intel·lectualment rellevants, que en aquesta qüestió s'apunten a un to displicent i irat. Són estranys -no inexistents, però escassos- els textos en què es repliquen els arguments dels sobiranistes catalans d'igual a igual, des d'una discrepància radical, però respectuosa. Són abundantíssims els textos escrits mirant de dalt a baix, amb el to burleta i superb de qui es creu superior i ha de parlar amb un nen que planteja coses absurdes, que no mereixen ni un argument en contra: n'hi ha d'haver prou amb un perquè no.
L'antologia dels insults i els menyspreus és inacabable. Artur Mas és caracteritzat literalment com un boig, un desequilibrat, un megalòman patològic. El conjunt dels catalans no ja independentistes sinó no prou càlidament unionistes és percebut i presentat com la suma de pocs cínics malparits que manipulen els altres pels seus interessos i molts imbècils sense criteri que s'empassen tot el que se'ls diu, modelats com si fossin de plastilina. Els catalans s'han tornat bojos. Els ha agafat una malaltia mental absurda que els porta a veure al·lucinacions. No és una cosa que es digui de tant en tant. Es repeteix constantment i ha esdevingut un dels fonaments del discurs.
No parlo ja de les comparacions entre el sobiranisme amb el nazisme, entre Mas i Hitler: insultants per als catalans, però més insultants per a les veritables víctimes del nazisme, que veuen banalitzada la seva tragèdia. No parlo tampoc de l'absurda caricatura de Catalunya com un món amb pensament únic on només es poden sentir veus independentistes. Posem que en els mitjans catalans no fos possible sentir ni una veu unionista, mentre que als mitjans espanyols es poguessin sentir en plena igualtat les sobiranistes (passa exactament a l'inrevés). Fins i tot en aquest cas, a Catalunya es poden veure, llegir i escoltar els mitjans fets a Madrid, mentre que a la resta de l'Estat són inaccessibles els mitjans que es fan a Catalunya. Quin és llavors el veritable territori del pensament únic?
L'Evangeli demana que, quan veus la palla a l'ull aliè, consideris la possibilitat de tenir una biga en el propi. Recomano la cita evangèlica a l'opinió publicada espanyola. Però també ens la podem aplicar nosaltres. És cert que a Catalunya també hem fet exercicis caricaturitzant o menystenint actituds espanyoles. Personalment, em desagrada. No crec que l'independentisme s'alimenti d'hispanofòbia. Es pot admirar la cultura espanyola i sentir-se'n estranger. Però en qualsevol cas les proporcions han estat molt diferents. I l'esforç per presentar els propis arguments de manera respectuosa, racionalitzant-los, infinitament més gran.
Es podria dedicar un article a analitzar per què hi ha aquesta dificultat en l'opinió publicada espanyola per tractar els arguments del sobiranisme d'igual a igual, amb respecte, per què hi ha aquesta tendència al retruécano enginyós per damunt dels arguments, al menyspreu insultant, a l'acusació de bogeria. Però el que ara voldria destacar no són les causes d'aquesta actitud, sinó les conseqüències. El sobiranisme català, com tota demanda de divorci pactat, s'alimenta de raons objectives o aparentment objectivables: un conflicte d'interessos, un greuge fiscal, un greuge en les inversions de l'Estat, la constatació que l'Estat ha decidit ser l'Estat d'una de les seves cultures i no de totes... Però en les demandes de divorci hi pesen tant les causes objectives -els interessos- com les subjectives, la sensació de menysteniment, de no ser respectat, de ser mirat de dalt a baix. L'onada sobiranista que hi ha a Catalunya -que no sabem si és majoritària, però que en qualsevol cas és enorme, més gran que mai- neix d'una confrontació d'interessos. Però s'alimenta també amb la sensació de menyspreu. Si l'opinió pública espanyola hagués respost amb una discussió d'igual a igual, probablement l'onada sobiranista s'hauria estabilitzat o fins i tot s'hauria afeblit. Si es respon amb el menysteniment, l'insult, l'acusació de bogeria, la burla, l'onada creix. Ha crescut. N'hi ha més de la que hi havia. Reaccionar malament ha fet l'onada més gran.
