Fa setanta-cinc anys que de la mà de l'escriptor Jerry Siegel i de la del dibuixant Joe Shuster va néixer sobre el paper Superman, i naturalment també Clark Kent, amb tota la resta de companys que d'una manera o una altra varen anar acompanyant les bones obres de l'home d'acer. Amb ell va néixer un gènere, el dels superherois, que s'ha convertit en pràcticament l'únic aliment financer de Hollywood. Financer i d'idees a favor dels efectes especials i en detriment dels efectes argumentals. Apostar a cop segur són Iron Man , Els 4 fantàstics o Batman , que, per cert, ha dirigit en un grapat d'ocasions Christopher Nolan, productor d'aquest L'home d'acer que ens ocupa. No cal dir que la influència del productor aquest cop és més manifesta que mai i la feina de Zack Snyder sembla la d'un escolanet de Nolan. Però no és el tema d'aquest paper parlar de la feina del director o del productor. El que interessa són les diferències i les coincidències entre el Superman per excel·lència de la història del cinema, la que va dirigir ara fa trenta-cinc anys Richard Donner i protagonitzà Christopher Reeve, que són la mateixa història, el com va començar tot. Tampoc no es tracta de voler emular, entre altes coses, perquè seria impossible per la raó que podeu suposar, per exemple Umberto Eco i els seus Apocalíptics i integrats , ni de fer semblances sociològiques, com per exemple la situació econòmica i la necessitat d'una esperança procedent d'un altre món, que diuen que va ser un dels motius del gran èxit de l'heroi arribat de Krypton l'any 1938. El que per ventura s'ho paga és recordar que es tracta d'una pel·lícula que inaugurà una nova manera de distribució cinematogràfica. De fet, quan arribava l'estiu, les estrenes se n'anaven de vacances ves a saber on. Es reposaven pel·lícules, algunes d'interessants i altres no tant. Del que es tractava era de passar la calor tan aviat com fos possible, però el que està clar és que sense excepcions la platja guanyava de golejada el cinema i la gent esperava el començament de la temporada amb ganes de tancar-se a la sala obscura amb síndrome d'abstinència. Eren temps que encara, crec, no hi havia tanta frescor artificial ni tampoc crispetes. Amb tot això, va arribar en plena temporada de sequera d'estrenes el Superman de Richard Donner. Allò cert i segur és que més que de Donner era la de Christopher Reeve, que és a Superman el que Sean Connery és a James Bond. Però l'èmul de Pastora Imperio, a la qual imitava en el reguinyol dels cabells, no arribava sol. Arribà acompanyat de Marlon Brando, Gene Hackman, Terence Stamp o Glenn Ford entre d'altres. Quasi res, diu el diari! En qualsevol cas, molt per damunt de Russell Crowe, no hi ha Lex Luthor en la darrera, Michael Shannon o Kevin Costner, respectivament.
Les diferències bàsiques i en primer lloc són els calçotets, que ja li han explicat que van per dintre, que diu l'acudit fàcil i antic. La vestimenta ja no és de niló per marcar musculatura i l'han enviat al mateix sastre que Spiderman. L'han deixat molt modern, com vestit d'una mena de làtex. El perruquer tampoc no és el mateix. Per començar no du cap reguinyol, i el que és més important, Superman duia la clenxa a l'esquerra i Clark Kent, a la dreta, i així no el reconeixien, que no penseu que era per les ulleres. Lois Lane estava enamorada de "Super" i no de Kent. Era la més viva de la redacció. A L'home d'acer Kent no és reporter del Daily Planet i a la primera queda copsat per la mirada de la periodista i també a la primera li conta que Kent i Superman són el mateix. Uuuuuuuuh! No hi ha joc de personalitats entre l'humà i el superheroi. Com tampoc no hi ha Lex Luthor, com he dit abans i clar, sense Hackman la cosa perd, perquè Michael Shannon, que és el dolent, dolent, en el personatge de General Zod, que a la primera l'interpretà Terence Stamp, no pot competir ni amb un ni amb l'altre i molt manco contra ambdós. Per una altra banda, a la de fa trenta-cinc anys, la part humana del protagonista tira més que la de l'alienígena i a la darrera de la nissaga, de la franquícia, és absolutament a l'inrevés. Tan sols un acudit a la de Nolan, que, per cert, també n'és el guionista, clar, quan la mare, Diane Lane, el veu disfressat de Superman i li diu "bonic vestit". O per ventura no és una gràcia i el transcendent Nolan ho deia en un altre sentit i jo vaig pensar que era un acudit? La resta són dues pel·lícules, la que transcorre a Kryton farcida de flashbacks per embullar la troca i fer veure que hi ha teca argumental i després "la" lluita enmig de Metròpolis, que podria ser qualsevol gran ciutat nord-americana, dintre del mateix estil que qualsevol de les darreres cinquanta pel·lícules que han desenvolupat l'estratagema des que King Kong es va enfrontar a Godzilla. Podria tenir coartada si fos tan sols la traca final. Però la traca dura més d'una hora, i els cris-cras! i els pim-pam-pum s'arriben a fer una mica, una mica és poc, pesats, amb la consegüent i evident manca d'idees. L'estètica està entre Alien i Independence Day . El plantejament de la lluita absolutament "western" i l'argument insuportablement bíblic, tot succeeix quan el nostre heroi ha complit trenta-tres anys, en detriment del to de comèdia de la "primera" . Si parlem de les coincidències, tan sols n'he trobada una. Duren totes dues poc més de cent quaranta minuts. No és gaire, però no deixa de ser una semblança.
