Al programa Supertacaños de Discovery Max s'hi poden veure personatges realment curiosos, dignes de sortir en una sèrie de José Luis Moreno. Aquest format ens mostra la vida d'alguns nord-americans que han portat fins a l'extrem la seva gasiveria patològica. En temps de crisi, temps d'estalvi grotesc, devien pensar els creadors del xou. El càsting s'ha fet a consciència, us ho puc ben assegurar. Els protagonistes de Supertacaños utilitzen tota mena de tècniques per estalviar en la seva vida diària. En la majoria dels casos, l'estalvi és tan petit que no paga la pena la vergonya que fan passar a les famílies, a les parelles i al mateix espectador. Un parell d'exemples. El primer és un individu que quan va als restaurants a dinar amb la seva senyora recull el menjar que la resta de clients de l'establiment han deixat al plat. Va passant taula per taula preguntant-los si s'acabaran les patates o el pollastre. En cas negatiu, ell mateix els agafa el plat i introdueix les restes en una bossa de plàstic. La dona confessa que passa moltíssima vergonya, però ell està realment convençut que és una pràctica del tot lícita i fins i tot necessària. Força violent, la veritat. Aquest mateix individu investiga tots els contenidors del comtat per trobar coses que pugui regalar a la seva dona per l'aniversari. Si cal, s'hi fica a dins. Com que no troba prou teca, decideix anar a una espècie de magatzems low cost. Un xinès a l'estil americà. Allà, rebuscant i rebuscant, aconsegueix comprar diverses coses, xavalla de la pitjor qualitat, per un valor inferior a un dòlar. Que romàntic, no? El millor, però, és quan reaprofita una antiga postal de felicitació canviant el nom del destinatari original pel de la seva dona. Per plorar. I el segon Casanova tampoc és queda curt. Li prepara un sopar romàntic d'aquells amb espelmes a la seva dona. Reomple una ampolla de vi bo amb el vi procedent d'una garrafa de 5 litres. La seva dona o és una sommelier en hores baixes o no deu tenir paladar, pel que es veu. El menú són un parell de caps de cabra al forn amb una pinta força sospitosa. Diu que els ha aconseguit a molt bon preu. La seva dona li agraeix el gest però sopa una altra cosa perquè resulta que sempre ho fan així: mai mengen el mateix perquè d'aquesta manera, en cas d'intoxicació alimentària, un pot portar l'altre a l'hospital. I ho explica així, tranquil·lament, entre rialles. I aleshores és quan veus clarament que Supertacaños no té cap intenció pedagògica. No pretén ajudar l'espectador a trobar tècniques per estalviar en cas de necessitat. No deixa de ser pur entreteniment. Una exaltació de la misèria d'una colla de friquis que no voldries tenir mai a taula el dia de Nadal. I queda clar que la línia entre l'humor i la vergonya aliena és molt i molt prima.
