Naixem dissenyats per patir, i el dia que ens fem culers heretem el pes d'una història que té en el patiment un signe d'identitat. Hem crescut patint plegats. El Barça extraordinari dels 13 títols de 16 ens havia ensenyat moltes coses noves, però ens havia fet oblidar la capacitat de patir. Això el feia encara més extraordinari, no havia passat mai. Els que patien perquè ja no patíem poden estar satisfets: el patiment ha tornat. I els que es preguntaven si el suport incondicional a l'equip es mantindria quan no anés tot com una seda ja tenen proves que la confiança i el crèdit són fràgils. L'equip es recarrega amb coratge a l'espera que torni la brillantor perduda, i ens ensenya que allò que havia arribat a semblar tan i tan fàcil no ho era. Com que no valores les coses fins que les trobes a faltar, vivim dies històrics, som molt afortunats. Hem passat de guanyar de manera aclaparadora a fer-ho pels pèls, però guanyem. Ens arriba la lliçó, l'ensurt, i es manté el final feliç, què més voleu? ¿Se us acut alguna manera més sensacional d'assaborir el que tenim que veure tan a prop la possibilitat de perdre-ho? El Barça 2012 és més tradicional i ha recuperat el patir, però és cent per cent guardiolista i manté el vèncer: ja s'ha guanyat el dret a jugar una altra final, cap al catorzè títol. De fet, som on érem el primer dia: el verb més precís és persistir .
