En una xerrada de fa poc temps al Cercle de Cultura, el conseller Mas-Colell va dir amb solemnitat dues coses significatives: que no hi ha diners per mantenir el pressupost del departament de Cultura i que, quan hi hagi diners, el pressupost tornarà a créixer. Bé, ara ja sabem que l'economia catalana no està en mans d'un liberal que fa de les retallades en matèria cultural una qüestió ideològica. També va dir que li sembla malament la pujada de l'IVA i que cal aguantar aquesta crisi amb seny i confiança.
No calia esperar menys d'un conseller que afegeix a les seves competències econòmiques les de coneixement i investigació; unes matèries, totes, implícitament culturals. Tanmateix, és més rellevant el que no va dir.
El pressupost públic de Cultura serveix bàsicament per mantenir serveis i equipaments públics. En realitat, la xifra que el departament transfereix als sectors privats no supera gaire els 60 milions d'euros. I amb aquesta petita quantitat de recursos es manté una producció de cinema que ens fa competitius en la creació d'imaginaris audiovisuals, s'ajuda el teatre perquè la producció escènica sigui diversa, es redueix el risc dels festivals de música que atreuen desenes de milers de visitants, i es complementa l'esforç de les famílies per formar músics, cineastes i artistes que a mitjà i llarg termini retornaran a l'economia catalana aquest suport en forma de drets i royalties . Poca cosa més.
Els serveis públics, que configuren el gruix dels recursos emprats per a la cultura, formen part d'un conglomerat d'actius que cal discutir en el context d'un debat sobre les funcions i la mida de l'administració. És un debat que afecta el TNC, el Lliure, el MACBA, exactament igual que afecta TV3, o tants i tants organismes i serveis de la Generalitat. 60 o 70 (si afinéssim) milions d'euros és el que la Generalitat deriva al sistema cultural privat, empresarial i associatiu català. No és gran cosa.
Resulta, però, que aquest sector té una enorme capacitat de retorn econòmic i configura un potent vector de multiplicació sectorial en entorns tan importants per a Catalunya com el turisme, l'oci, la imatge de marca Barcelona i les noves emprenedories, per no parlar dels retorns en forma de valor afegit per a la civilitat, la urbanitat i la identitat personal i nacional dels catalans.
Aquest sector privat sovint és observat com un àmbit de l'activitat econòmica extraordinàriament dependent de l'administració. És la tràgica conseqüència d'un efecte mirall respecte de l'omnipresència mediàtica dels grans equipaments i serveis públics. 60 milions d'euros no poden manllevar l'esforç d'un sector que globalment mou el 3% del PIB català.
Aquest sector, ara, en temps de crisi, potser reclama mantenir aquesta petita ajuda, però sobretot el que reclama és construir unes noves regles de joc. I aquestes regles són jurídiques, fiscals, normatives i sobretot presència i interlocució en el debat econòmic del país. Reclama que se'l tracti com un adult que ja s'ha deslletat i pot prendre decisions pròpies. Tres anys de crisi és massa temps per haver fet tan poca cosa.
Reunir les administracions per coordinar esforços, les fundacions de les caixes-ara-bancs per revalorar els actius intangibles, la universitat per mobilitzar start-ups , Hisenda per fiscalitzar millor la R+D, Comerç per exportar. Per repensar un sistema jurídic que multiplica la burocràcia del sector i li dificulta el creixement, per replantejar el principi d'anualitat que agreuja el risc i retreu la inversió, per modificar el marc normatiu que tracta igual els projectes comercials que els alternatius.
Tot plegat no és perdre el temps, sinó guanyar-lo. Qualsevol persona intel·ligent sap que la producció cultural catalana no està genèricament amenaçada perquè afortunadament de creadors i emprenedors n'hi haurà sempre. El que posem en perill és la nostra competitivitat i sobretot la capacitat d'abastar i liderar la modernització de l'estructura de serveis que, en última instància, configura el principal atractiu de l'economia catalana.
Trencar el mirall i debatre amb una raonable independència aquestes dues realitats (la pública i la privada) és una necessitat urgent. Tots volem el manteniment dels serveis públics, però resoldre la seva sostenibilitat no ha de posar en perill la globalitat de la vida cultura catalana.
