Opinió 05/10/2013

Tres hores al MNAC

i
Narcís Comadira
3 min

M'agrada, de tant en tant, fer una visita al MNAC. Més que una visita amb tots els ets i uts, una passejada per les col·leccions, aturant-me en la peça que em reclama l'atenció quan hi passo per davant. Però també hi busco les obres que en altres ocasions m'han cridat d'una manera especial. Es tracta de descobrir i de reafirmar. De fixar-se en coses que en altres visites et podien haver passat desapercebudes i d'assaborir aquelles que et parlen d'una manera especial. Així ho vaig fer l'altre dia.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Vaig començar amb l'exposició d'Antoni Tàpies. Una exposició ambiciosa, però, pel meu gust, no pas prou insistent en els grans períodes del pintor. La voluntat de cenyir-se, en la selecció de les obres, a les que pertanyen a la Fundació Tàpies i a la família limita les possibilitats de la mostra. Així, dels grans períodes del pintor, d'aquells en què un gruix important d'obres ens el mostrarien en tota la seva grandesa i el situarien com a indiscutible, hi ha massa poques obres. Potser la voluntat cronològica fa que hi hagi massa coses experimentals i poques obres rotundes. Em reafirmo en la meva creença: Tàpies va saber treure un partit extraordinari de les seves limitacions. Les obres dels seus orígens ens mostren un Tàpies poc destre en el dibuix i en el color. La pintura matèrica el va alliberar del dibuix, i la insistència teoritzada en els grisos i les terres, de qualsevol experimentació colorista. D'aquí neixen, per mi, les seves obres més reeixides, aquelles obres inoblidables com ara aquella gran paret grisa dels inicis de l'exposició o la titulada Montseny , de la col·lecció de la seva filla. He de dir que vaig veure l'exposició de Tàpies en la més absoluta solitud. No hi havia ningú més.

Després de Tàpies, l'últim gran capítol de l'art català, vaig voler passejar-me pel primer: el Romànic. La col·lecció del Romànic que guarda el MNAC és única al món, extraordinària. Veure el Romànic després de Tàpies em fa créixer Tàpies i el Romànic. Són dos pols d'una gran energia. I entre ells es produeixen descàrregues d'una potència impressionant. M'aturo en aquella Lapidació de sant Esteve que sempre m'impressiona. Em miro el pantocràtor de Taüll, que hauria de ser la icona del museu i de l'art català; m'aturo davant del frontal d'Avià, amb aquella representació tan entranyable del Naixement; saludo la Mare de Déu de Ger, amb la seva carona un pèl múrria.

El Gòtic català és esplèndid, i és l'altre gran capítol del museu. Hi passo sense aturar-me en cap peça, intento deixar-me amarar per la delicadesa del color, per l'elegància del dibuix. És curiós, penso, el Gòtic és allò que falta a Tàpies. El Gòtic és allò que ens portarà a Sunyer.

Després me'n vaig a veure els codonys de Zurbarán, i el bodegó de les gerres penjat al seu costat. I m'encanto una estona en aquell Sant Joan a Patmos , d'autor desconegut però amb una estranya presència caravaggiesca. És una pintura que em té el cor robat.

Després me'n vaig a veure la Lucrècia morta de Damià Campeny. Però decideixo que l'original de la Llotja és superior a aquest bronze. El marbre blanc li dóna una presència etèria que el bronze fa desaparèixer. La matèria és important en l'escultura, no solament la forma. De cop, recordo que la Fundació Masó de Girona va cedir al MNAC, en dipòsit, el paraigüer de la Casa Salieti, i tinc ganes de veure'l. Com que les sales de Fortuny estan tancades perquè n'estan desmuntant l'exposició, faig una volta i entro per la sala de Juli González. I m'hi entretinc una bona estona. I se m'acut, potser perquè l'acabo de veure, que González és, en certa manera, parent de Campeny, com ho són Manolo i Casanovas. I somio una exposició de tots quatre. El paraigüer de Masó, fent abstracció de la seva funcionalitat, em fa pensar en una escultura, una mena d'home cactus avant la lettre , i ric del meu acudit. Posat entre dos mobles de Gaudí, cal reconèixer que té una força enorme i celebro la presència de Masó al MNAC. Després me'n vaig a veure Sunyer. Cada dia hi ha menys quadres del pintor de Sitges. Suposo que han de fer contents els fotògrafs. Hi ha tres sales de fotografia. No sé per què la fotografia, penjada entre la pintura, passa tan desapercebuda. Mirant les fotografies, no hi ha ningú.

Començo a estar cansat i baixo al bar per prendre'm un cafè. Al bar hi ha força gent, i a les sales del Romànic també n'hi havia força. Al Gòtic, menys. Estrangers. I, com que m'espera un llarg camí per baixar a la civilització, surto. El MNAC és inesgotable.

stats